Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies | Un teatre que no pot morir

Membres del Teatre Sans i d’entitats d’arts escèniques.

He sabut per la premsa el perill que corre el Teatre Sans de desaparèixer i he sabut també el poc entusiasme que hi posen aquells que tenen a les seves mans la possibilitat de treure’l del fang i esventar les dificultats i els contratemps. Ho hem de repetir fins a l’extenuació: «Salvem el teatre Sans». No deixem perdre una institució que dia a dia, any rere any, s’ha guanyat la consideració del públic i el respecte d’aquells que estimam el teatre i sabem que la desaparició d’un espai teatral és una pèrdua cultural imperdonable. Per als qui en tenen la responsabilitat i també per a aquells que no la tenen de forma directa va dirigit el meu clam, la meva insubornable, tossuda recriminació. No ho oblidem mai, això: Els bons gestors culturals són aquells que se salten els reglaments. Els bons gestors culturals són aquells que excedeixen els pressuposts. No cal que els números quadrin, quan es tracta d’inversions o accions culturals. El bon gestor cultural és aquell que sempre té dèficit.

Veig la gent d’Estudi Zero, que són els que gestionen el teatre, fotografiada just a l’entrada del vell casal. Porten mascareta, però la resta del cos, malgrat el cobriment, ens revela el seu estat d’ànim. Fa molts d’anys vaig fer un curs d’expressió mímica amb Albert Boadella, quan tot just s’iniciava l’aventura d’Els Joglars. Un dels exercicis que Boadella ens feia fer en aquell curs era bastant complicat: havíem d’expressar les emocions amb la cara coberta amb un tros de tela, perquè ell volia que fos tot el cos que ploràs, que rigués, que saltàs d’alegria, que es mostràs atordit. En veure aquesta fotografia, les cares cobertes amb la mascareta obligatòria, he pensat en aquell exercici que vaig fer una vegada i altra durant aquell curs. Les cares cobertes, però els cossos expressen el seu desànim, diria la seva frustració, el desconhort de veure que el treball de més de quaranta anys se’n pot anar al no res. Tenen el suport de les empreses productores d’arts escènics, la Xarxa de Teatres Alternatius els fa costat... Cal anar més enllà.

En contaré algunes històries, breus. Fa molts d’anys, més de cinquanta, quan aquest teatre del carrer d’en Sans era un espai mig abandonat i vell, amb l’escenari que s’esbucava i la cortina de la boca començava a caure espelleringada, vaig entrar-hi per primera vegada. Llavors, al centre del pati de butaques amuntegades pels racons, la Companyia Artis hi assetjava els seus espectacles. En temps passat, devers els anys vint, havia estat el teatre del Cercle d’Obrers Catòlics. Un teatre petit on el capvespre dels diumenges es reunia la gent de la barriada de s’Argenteria, d’es carrer d’es Sindicat, de la plaça d’es Mercadal, de per sa Calatrava i del Socors i es divertia amb els petits muntatges teatrals de les companyies d’aficionats. Per allí passaren mestre Xesc Fortesa, el torner, Cristina, Catina i Joan Valls, Joan Estelrich,.. Aquí foren els inicis de la Companyia Catina-Estelich, que més tard actuaria de forma continuada al Saló Mallorca.

Amb la Postguerra i els anys del franquisme aquell petit teatre acabà de degradar-se i fou, justament, la gent d’Estudi Zero la que, passat el temps, el rehabilità fins a transformar-lo en el que ara és: un espai escènic modern on tenen cabuda noves experiències teatrals, treballs d’avantguarda, sovint arriscats i capaços de proposar-se reptes nous, projectes i aventures escèniques d’extraordinària qualitat. No puc deixar de citar el gran treball de Pere Mestre, de Pepa Ramon, de Lourdes Erroz... i tota la tropa d’actrius i d’actors que han fet d’aquest teatre un lloc de referència, com ho és, posem per cas, el teatre de la Lucernaire de París, on sempre hi ha cabuda per als nous reptes i experiències més arriscades.

No puc deixar de referir-me a les múltiples representacions que allí es duen a terme tots els anys, a les companyies de Foramallorca que troben aixopluc en aquest teatre, als cursos de teatre experimental que es duen a terme per a gent jove que vol iniciar-se en l’ experiència de l’art de la representació, sempre venturosa, excitant. M’agradaria veure una nova fotografia on els cossos dels actors, malgrat la mascareta, somriguessin. Perquè el teatre ajuda a somriure a la vida, ajuda a demanar l’impossible.

Compartir el artículo

stats