Hem celebrat, gràcies a l’activitat i a l’entusiasme de la Fundació Francesc de B. Moll, la festa en què es fa honor a la seva obra: lingüista, editor, activista cultural. L’any 1962, en ocasió del centenari del naixement d’Antoni M. Alcover, el gran Diccionari que hem convingut a nomenar d’Alcover-Moll era conclòs gràcies a l’esforç laboris causa de Francesc de B. Moll. Només un home amb la seva fermesa i l’enorme capacitat de treball podia dur a terme una de les obres cabdals de la cultura catalana. I tot això, en temps d’amargors i de sotracs. La feina feta. En ocasió de la mort de Moll, l’escriptor Pau Faner es preguntava: «Quantes gramàtiques havíeu fet? Quantes llengües havíeu dominat? Quants de versos havíeu treballat? Quants de llibres havíeu corregit? Quants de pagesos, mariners, fusters, ferrers, manobres, guixaires, assaonadors, cuiners havíeu entrevistat per omplir les calaixeres de mossèn Antoni M. Alcover?» Cal ressaltar la sàvia tenacitat de Moll, l’obstinada resistència. Model de rigor.
Paga la pena de llegir-lo calmosament, el Diccionari d’Alcover-Moll: una paraula avui, demà una altra. A vegades m’hi he delectat; però és una lectura que ha de fer-se amb lentitud. Josep Pla aconsellava que es llegís, que ell ho feia, que cada paraula és com el fil d’un cabdell que mai no s’acaba. Hi trobaràs la definició de la paraula, els diversos significats, les formes de dir segons el lloc on és usada, citacions d’autors clàssics que l’han fet servir: Ramon Llull, Bernat Metge, els Sermons de Sant Vicenç Ferrer, Sor Isabel de Villena, Ausiàs March, la Crònica de Ramon Muntaner... I els autors més moderns: Verdaguer, Costa, Joan Alcover, Víctor Català, Prudenci Bertrana, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Ruyra... Llavors pots veure com s’ha fet servir la paraula a través del temps, els seus matisos, les possibles variants. En ocasions, Moll exemplifica un significat amb una citació extreta de la literatura de tradició oral, una corranda d’amor, el fragment d’un romanç, d’una rondalla, una cançó de treball. Vindrà després la terminologia científica referida a l’animal, a la planta, a la roca, les locucions o frases fetes, els refranys i els adagis que incorporen aquella paraula, les formes fonètiques referides als diversos indrets on la paraula és viva, la forma de construir el plural, els derivats, l’etimologia...
És bo resseguir el curs d’una paraula. Primer fou l’informador oral del qual, en les seves eixides filològiques, mossèn Alcover recollia les paraules una per una. Llavors les paraules escrites en documents d’arxius i en els llibres de les biblioteques. També, la terminologia científica, que encarregava als millors especialistes: un apotecari, un professor de física, un estudiós de la naturalesa. Després, aquest material es concentrava en una cèdula. És interessantíssim veure-les, aquelles cèdules, més d’una vegada amb un dibuix del mateix Alcover i posteriorment també de Moll, i observar les paraules que expliciten els noms de les parts d’allò que és representat en el dibuix. Aquestes cèdules constituïren el material de base que Moll va fer servir a l’hora de redactar cada una de les entrades del Diccionari, fins a veure’l publicat en paper: deu volums de paraules, milers de termes, el tresor d’una llengua. I finalment, la versió digital. No crec que es pari aquí. Vindran altres suports i el Diccionari tornarà a reproduir-se de maneres noves, inesperades.
Potser, un altre dels grans valors del Diccionari és que recull les paraules amb què la gent ha nomenat el seu territori: les cales, les riberes, les garrigues, els sementers, els horts i les muntanyes, els homes que l’habiten i la cultura que s’expressa i viu en aquests territoris. Tota la vida és entre les seves pàgines, els sentiments, la il·lusió, el desig, tot és en aquests toms. Primer Alcover i llavors Moll acolliren al seu arxiu de mots les paraules dels nostres pobles, dels nostres països, sense deixar-ne cap a fora. Sabien que cada una és el resultat d’un llarguíssim procés i que també és el resultat d’una relació afectiva amb l’entorn. Moll sabia fins a quin punt els usos de la llengua parlada s’empobrien, que les causes d’aquest empobriment són diverses; però el resultat és la progressiva pobresa expressiva. I aquesta pobretat és la conseqüència de la mala relació dels homes i les dones amb el seu entorn. La llengua és aquí –això és una de les grans ensenyances que ens ofereix Francesc de B. Moll-, però cal descobrir-la.
Així com els recursos de la naturalesa s’esgoten i de cada dia serà més difícil tenir-los en abundància, també els usos de la llengua s’empobreixen. L’ecologia del llenguatge ha de lluitar contra aquest empobriment, contra els agents que contaminen l’ús de les paraules i combatre la degradació, perquè les llengües –no ho podem oblidar-, són organismes vius que ocupen un espai i viuen en una terra, integrades en l’ecosistema del qual els homes i les dones formen part.
