Quan l’any 1978 Raffaella Carrà cantava que «para hacer bien el amor hay que venir al sur», nosaltres feia temps que ho sabíem. Tampoc no ignoràvem una altra de les coses que diu la cançó. Paga afirmar que la lletra és un prodigi de sentències transparents com les aigües clares de la Mediterrània. Diu la mateixa cançó que, «si de cas el teu amor et deixa, no hi pensis més; cerca’n un altre de millor i torna’t a enamorar». Això coincideix amb el que deia una tia meva quan un enamorat la deixava plantada, i, perquè tenia mal gènit, l’hi deixà més d’un. Però ella no s´estava de dir: «Se n’ha anat un ase i vindrà un cavall». No sé si sempre succeí d’aquesta manera.
La cantant italiana només deia que, si vols fer bé l’amor, cal que vinguis al sud; però mai no va dir en què consistia al seu parer això de fer l’amor ben fet. Ens deixà una escletxa d’incertesa a través de la qual se’ns és permès indagar una mica. Els nostres picadors potser ens en dirien alguna cosa. Podem suposar que ho devien fer bé perquè les estrangeres que anaven a parar a les seves mans sovint tornaven a l’illa un estiu i un altre sense cansar-se mai d’acudir de vacances al sud. No cal dir que sempre haurem de reconèixer la contribució dels picadors al desenvolupament de la indústria turística. Josep Melià, en el seu llibre de publicació recent Rondalles de Picadors, tot i que ja havia estat incorporat en el recull de la seva obra completa, afirma que «la pica és un art i és un ofici». Ara pens que Melià encertava en dir que es tracta d’un art i, alhora, d’un ofici. Els oficis s’aprenen, vull dir les tècniques d’un ofici. L’art és una expressió corporal que surt del fons més amagat del cos. Si vols fer bé l’amor, has de venir al sud. I què hi trobaràs, al sud? Doncs això: una mica de tècnica i una altra mica de passió. Si només hi poses tècnica, fracassaràs. Si només hi poses passió, el resultat esdevindrà una catàstrofe. I les catàstrofes són com una torrentada, un incendi, l’explosió d’un volcà, la fúria del mar, el retrocés de les ones, del qual també en diem ressaga.
Vaig conèixer un picador de devers Sant Jordi que s’emportava les conquestes, els trofeus de la nit, en un sementer de cols. Esfullava una col i n’estenia les fulles sobre la terra, com si hagués estès un tapís verd. Sobre aquell drap de fulles de col acabades de collir, feien l’amor. I sempre era un amor fresc, generós, sota la nit. En una ocasió, dins el mes d’agost, vers Sant Llorenç, mentre feien l’amor veieren caure un ramat d’estrelles, els Perseids, la pols il·luminada d’un cometa. L’estrangera que havia acudit al camp de cols com embruixada va comprendre que, si vols fer l’amor ben fet, cal venir al sud on sempre trobaràs un jove tempestuós que et menarà a un camp de cols, n’esfullarà una i sentiràs la verdor de la col que et recorre l’esquena.
En sé d’un altre que partia de pica en una guzzi. No era tan romàntic, però al porta-paquets de la moto portava una vànova cotonada de la padrina, embolicada en un fardell que deslligava i estenia en una pineda, no gaire lluny del mar. I és que el sud és el mar galant, assolellat. Paul Valéry va escriure que el mar no cessa de mostrar-nos el possible.
I el possible és l’exercici de l’art i l’ofici de l’amor. Els trobadors ho havien entès; però només ho practicaren a distància. El nostres picadors ho practicaren de més a prop, encara que fos en un camp de cols o sobre la vànova cotonada de la padrina. En més d’una ocasió, una d’aquelles vikingues –així era com els picadors anomenaven les sueques, franceses, alemanyes i britàniques- aplegà una paparra de les nostres, vull dir també del sud. L’amant l’hi desferrà amb la punta d’un cigar i la paparra es desarrapà tot d’una. Hem de pensar que una de les calamitats que Déu envià als egipcis, perquè el faraó no volia deixar partir el poble d’Israel, per molts d’anys sotmès, cap a la terra promesa fou una plaga de paparres. Això també va succeir al sud on, si de cas decideixes anar, tingues la convicció que hi faràs l’amor, lliure, potser en un camp de cols, però sota les estrelles.
