Llegia, fa uns dies, en un dels articles d’opinió que es publiquen a les pàgines d’aquest diari, que la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta electa de la Comunitat de Madrid, té el mateix somriure de la Gioconda. No fotem! El somriure de la senyora, si és que podem dir amb certesa que es tracta del retrat d’una senyora, que apareix al quadre famós de Leonardo da Vinci és un somriure tèrbol, misteriós. Si us hi fixau, podeu observar que el personatge del retrat dirigeix la mirada lleugerament cap a l’esquerra, cosa que no faria mai de mai la senyora Ayuso, llavors us adonareu que el somriure no es veu, com si no existís, si la mires directament a la boca. Només si la mires als ulls, sembla que la boca somriu. Són les ombres que envolten la boca que fan que somrigui, però només perceps aquest somriure quan no fixes la mirada en el moviment dels llavis. Vull dir que es tracta d’un somriure que desapareix, justament, quan l’observador intenta atrapar-lo.
El somriure, aquest lleuger moviment de la boca, és com una forma tènue de riure: un riure atenuat. A vegades és suficient un somriure per suggerir una certa visió del món. De què somriu, si és que somriu, la Gioconda? De què somriu, encara que mai no l’he vista somriure, la senyora Díaz Ayuso? Hi ha qui diu que el somriure és una forma més evolucionada del riure. Vull dir que, de primer, els homes i les dones aprengueren a riure. Dins les coves del Paleolític Superior, ben segur que degueren sentir-s’hi bons esclafits i rialles a rompre. Després, a poc a poc, adquirírem la capacitat de somriure com si fos una manera discreta de riure. I he de dir que no és el mateix «riure’s d’algú» que «somriure a algú». A qui deu somriure el personatge que pintà Leonardo? A qui somriu, si és que somriu, la senyora Ayuso?
El somriure, no obstant, pot tenir diversos sentits: pot haver-hi un somriure de triomf, que segurament fou el de la senyora Ayuso, en celebrar l’èxit electoral. Pot haver-hi un somriure de burla, es pot somriure en solitari –seria una cosa semblant al pecat solitari d’altre temps-, i un somriure de felicitat, i un altre de tristesa, i un altre de fals, i un altre impertinent, Un somriure escèptic, un somriure amarg...
Una altra qüestió que mai no ha acabat d’aclarir-se fa referència a la identitat de la persona que Leonardo va retratar. S’hi ha especulat afanyosament i hi ha una diversificació d’hipòtesis que desequilibra i commou. Podria esser la Mona Lisa, la madona Lisa, casada amb el senyor Giocondo, establert a Florència i home dedicat al comerç. Tot i que aquesta hipòtesi pot esser la més versemblant, probablement no té res a veure amb els fets reals. De fet, al quadre no sortí mai de França, es diu que Leonardo el va retocar fins gairebé al final dels seus dies i que podria esser molt bé un autoretrat del mateix autor en versió femenina. D’aquesta manera, Leonardo s’hauria pintat a si mateix transvestit de dona i somrient.
He dit que el quadre de Leonardo mai no sortí de França. I això fa pensar que la madona Lisa no el va veure mai. Formava part de les col·leccions reials i, durant la Revolució, es va sostreure d’aquestes col·leccions i fou dipositat al Louvre, el museu del poble.
Succeí, emperò, que Napoleó Bonaparte s’enamorà d’ella i l’any 1800 féu que traslladassin el quadre al palau de les Teuleries, que ell habitava. Allà féu que el penjassin en una de les seves cambres privades. Volia dormir amb ella i ho va fer durant quatre anys, fins el 1804 en què, de bell nou, ni que l’hagués repudiat, va fer que el portassin de bell nou al Louvre.
No crec que Napoleó, si ara visqués, s’emportàs a les seves cambres particulars la figura somrient de la senyora Díaz Ayuso, per molt que diguin que té el mateix somriure de la Gioconda. Potser pensaria que no és de fiar.
