Oh, llegendari sant Jordi,
de records inesborrables,
curulls de gallardia i destresa,
que cavalques entre güelfs i gibel·lins
tot brandant l’espasa de la justícia
i així occir la bèstia maligna.
Torna, torna de les tosses celestials,
que el drac ja és ací,
tot farcit de gravidesa imperial
escampa el seu verí maldestre,
i amb llengua bífida
aconsegueix discòrdia.
Oh, sant Jordi que brandeixes el penó
amb coratge.
Seguem arran, seguem arran,
que vénen mal dades.
Ni roses ni llibres,
tan sols espines
d’ideologies maleïdes,
on mentida és glòria
i no coneixement.
Oh, Sant Jordi venturós,
patró de la llengua,
de la nostra benamada llengua,
de Ramon Llull, lo foll,
de les homilies d’Organyà,
de les gestes de Curial e Güelfa
i Tirant lo Blanc,
la del cavaller Gentil
que tresca per les muntanyes del Canigó,
d’Ausiàs March des dels vents de Llevant,
de Maragall i el seu Cant espiritual,
del Pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera,
de Màrius Torres a Mahalta,
les elegies de Carles Riba,
el torsimany de Josep Carner,
la incerta glòria de Joan Sales,
les odes de Salvador Espriu i...
tants d’altres que han fet de l’escriptura
emoció, sentiment, bellesa.
Escriure i llegir,
llegir i escriure.
Oh, versos que s’adormen en el repòs d’una abraçada,
embruix i seducció de mots no gastats,
fragments de silenci
a mitjanit.
Oh, excels patró sant Jordi,
esperem que l’horitzó del demà,
sigui més obert
que no pas el d’avui.
