Ho sabien d’antic els nostres vells. Tot el que arriba de dolent a una illa: les malalties, els guardians de l’ordre, les epidèmies, els virreis, els pirates, els cobradors de tributs, sempre vénen de lluny. També, les pestes i les malalties que pertorben la salut de la gent. De la sífilis, per exemple, que s’havia tingut per una malaltia vergonyosa, a Mallorca se’n va dir el mal francès. Tant el cançoner popular de Mallorca com el teatre costumista del segle XIX són plens de referències a aquest mal, altrament dit gàl·lic. Diu una cançó: «Em diuen que és mal francès / i jo dic que és mallorquí; / sa puta que el me dar a mi / sols no sap França a on és». Però els francesos en diuen el mal de Nàpols, els polonesos, el mal alemany, els russos, el mal polonès, els italians, sobretot a la ciutat de Nàpols, en diuen el mal espanyol. Solia manifestar-se per ferides purulents i vespers sobre el membre viril. La Bíblia assegura que, sovint, «l’home és castigat per on ha pecat». Però els artistes romàntics arribaren a creure que la sífilis posseeix el poder d’inspirar els poetes i els músics. Igualment ha succeït amb la sida, que encara no en coneixem la procedència. També la febre groga, que es va estendre pel llevant de l’illa l’any 1870, havia vingut d’enfora. El poeta Pere d’Alcàntara Penya deixà constància del seu origen perdut en dues de les seves obres de teatre: El cordó de la vila, del mateix 1870 i La pesta groga, de 1890. La premsa de l’època adverteix que no es deixarà entrar al port de Palma cap nau que vingui de terres contagiades.
Les epidèmies, les pertorbacions infeccioses i el poagre, que inflama els peus de les persones i els de les gallines, també són d’origen forà. La grip de l’any 1918, tot i que arreu es va dir grip espanyola, s’havia iniciat a la Xina i el contagi havia acabat per estendre’s a causa dels soldats que lluitaren als camps de batalla durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta grip, diuen, era una combinació que l’atzar havia construït amb virus humans, porcins i d’animals de ploma. El meu pare, que l’any 1918 tenia quatre anys, sempre es va recordar de l’any de la grip. Havia mort la seva padrina jove i tenia dins el cap una espècie de fotografia que mostrava uns carros carregats de poals de calç amb homes que escampaven aquella calç amb la idea de desinfectar els carrers i les façanes de les cases. Netejaven l’aire amb la idea d’espantar la pesta.
Em revé a la memòria la lectura llunyana de La Peste, d’Albert Camus. Succeeix a la ciutat algeriana d’Orà. És una ciutat un poc oblidada, un lloc, diu Camus, on ni els ocells volen cantar. De sobte, un dia qualsevol, apareix la primera rata empestada. En vindran d’altres. La pesta avança. La gent té calfreds, febres, trastorns i xacres. La gent està infectada i es mor. Cauen els morts ni que fossin rates. S’hi descriuen els efectes que una plaga de grans dimensions pot tenir sobre la població. Els doctor Richard tracta de contenir la malaltia amb tots els mitjans de què disposa. També el doctor Tarou. Camus vol dir-nos l’absurd de la pesta, la falta de sentit. Orà esdevé una ciutat flagel·lada per la pesta, aïllada i en quarantena.
Però Camus també ens vol parlar d’una altra pesta igualment absurda. Escriu en temps de guerra, els alemanys han començat a ocupar França, arreu s’estén una infecció terrible: la ideologia nazi, dolenta com ho és sempre el totalitarisme, la intransigència, el feixisme, també els petits feixismes quotidians. Hi ha en la novel·la de Camus un resquill d’optimisme: l’esperança que la pesta farà que sorgeixi de les cendres un sentiment de solidaritat inèdit, que veurem millorades les relacions humanes, que l’epidèmia farà que aparegui el millor que hi ha en l’ésser humà, perquè hi ha en els homes i les dones més coses dignes d’admiració que de menyspreu. És cert, això? Voldria que fos cert. M’agradaria que fos cert i que Camus no s’hagués equivocat. Però ell sabia que el virus de la pesta no desapareix mai, que pot restar dormit durant molts d’anys, amagat entre els mobles, en les alcoves, entre els papers, en una maleta, en un racó qualsevol de la casa. Sabia que pot arribar el dia en què la pesta torni a despertar les rates i les enviï a matar la gent.
