Ens ha costat molt, però finalment hem arribat al Diumenge del Ram. Hem passat l’hivern, tan amarg i tan dur, i ha entrat la primavera, encara freda, desconcertant i variable. D’aquí a una setmana serà Pasqua. Deixem el dol. La festa d’avui em porta a la memòria l’anunci del bon temps. Fa pocs dies, vaig veure per televisió un reportatge sobre París i vaig adonar-me que les acàcies de la ribera del Sena han començat a brostar, malgrat les fredors. París, ja ho sabeu, és el meu altre amor. Direu que és un error i, possiblement, tindríeu tota la raó. En matèria d’errors amorosos, el més greu –diuen els entesos- és que ens és difícil entendre les raons per les quals ens enamoram. I encara és pitjor si es tracta d’un amor apassionat. Ho escrivia Plató fa un grapat de milers d’anys: «Un amant apassionat és pitjor que un enemic feroç». Fa molts d’anys, la tarda d’un dia del Ram, vaig acudir a una conferència de Quaresma a la catedral de Notre Dame. Hi parlava Júlia Kristeva sobre el dolor. Per què el dolor –es preguntava- s’acarnissa amb més força sobre els pobres?
El Diumenge del Ram em porta l’enyorança –tampoc enguany tindrem palmes i rams pels carrers, sota el sol que ens desperta a la vida- de les palmes trenades, dels palmons blancs i tendres, dels rams d’olivera i llorer guarnits de flors. També fa molts d’anys, vaig sentir cantar la cançó de Jacques Brel Le Plat Pays. La cantava Núria Feliu sobre l’escenari del Tagomago, la sala de festes que Els Valldemossa havien obert part damunt Portopí. La versió catalana de la cançó era del poeta Jordi Argenté i la veu de Núria era delicada i tendra alhora, però contundent, vibrant d’emoció: «El clar país, el meu!» La cançó tenia dos versos que em commovien i encara em commouen sempre que em retornen al pensament. El país que cantava Núria Feliu era transparent i clar sota el cel blau, sota el sol que és tan blanc, sota els núvols, tot de «rius que inútilment volen fer dolç el mar, / rius molt secs, molt hostils, amb el cor ple d’atzar». M’hi sentia identificat amb aquells rius. Jo també volia fer dolç el mar, inútilment. No era jo sol. Érem molts que en teníem la quimera, que pensàvem que podríem contribuir a fer dolç el mar... Érem rius perduts, amb el cor ple d’atzar. Potser ens queda l’atzar en un racó del cor. Fins a la meva finestra ara m’arriba l’olor de tarongina, el perfum de l’atzar blanc que, aquests dies, ha començat a obrir-se. Una olor fresca que es desprèn dels tarongers i embauma les nits.
La cançó de Jacques Brel deia que a aquell seu país pla «avec des cathèdrales pour úniques montagnes», el travessen les boires, els camins de pluja, el vent del nord que passa i canta una vella cançó. Llavors, aquests versos es transformen, en la versió de Núria Feliu, per dir-nos que el nostre clar país és «tot de vells campanars entre cases i camps / i tendríssims palmons el Diumenge de Rams». Vet ací la petita història del meu drama: els tendres palmons del dia del Ram, embellits i trenats, tornaran a allunyar-se, aquest any. La maleïda pesta. De sobte, un bacteri vingut d’un lloc remot, una població afeblida per una crisi econòmica espantosa, centenars, milers de morts. Pareixia impossible: Un bacteri salvatge i desconegut, arriba de sobte al món d’avui, a les ciutats modernes, als pobles i capgira la vida, tan fràgil... Un encontre que semblava impossible. Un bacteri mutant que fa caure les seguretats, la il·lusió de respirar la primavera que arriba.
Avui, uns ocells han començat a cantar just quan trencava l’alba. El dia es desperta i, amb la primera llum del matí, he enyorat els palmons tendríssims, blancs, tot de geometries trenades. La llum torna a créixer. No sé si he recuperat el delit de lluitar –deia la cançó- contra el temps pels camins plens de pols.
