P ocs dies després de la festivitat de la Marededéu del Candeler –altrament dita la Candelera- vaig rebre unes pàgines de publicitat que m’arribaren per mitjà d’una xarxa informàtica i que tractaven de vendre’m els que ells denominaven «espelmes literàries». Tot just les havia posat en circulació una reconeguda revista francesa de literatura, La propaganda, a manera de reclam, deia: Si estimes l’olor dels llibres i l’ambient de les biblioteques, descobreix les nostres candeles capaces de crear el perfum adient a cada lectura. Llavors, en un apartat especial d’aquelles pàgines, es deia que les espelmes són cent per cent vegetals, que no contenen oli de palma i que el ble és de cotó trenat a fi d’obtenir una combustió òptima. També asseguraven que el pot de vidre que conté l’espelma és fabricat a Europa.
Vaig pensar que una espelma que crema arran de la persona que llegeix no és una mala cosa, i, si és feta amb materials saludables, encara resulta més convenient. També em vingué al cap una espècie de ressentiment: mentre nosaltres no arribam a aconseguir un nivell acceptable de lectors, els francesos ho fan amb una espelma al costat que els fa confortable la lectura i els submergeix en una atmosfera que intensifica la dimensió poètica del text que llegim. Al final de les pàgines publicitàries s’hi diu: Descobreix les nostres candeles i recrea’t amb el perfum excitant que procuren. Vull suposar que l’excitació es refereix a les ganes de llegir. I segurament és cert que inciten a una lectura més intensa, més sensual. Sobretot, perquè introdueixen el sentit de l’olfacte que acompanya la lectura i contribueix a estimular la imaginació.
He suposat que les candeles literàries que m’oferien són de la primera remesa i que probablement els fabricants fan una prova a fi de veure si la cosa arrela. Han començat per tres clàssics francesos la lectura dels quals, amb espelma o sense, és imprescindible. En primer lloc, l’espelma que podria acompanyar la lectura de l’obra de Marcel Proust. Estimularà els teus records d’infantesa –assegura la publicitat- farà que et perdis en un laberint d’obscures passions, t’incitarà a degustar, ni que sigui de memòria, el sabor d’una magdalena i d’altres bescuits. Mentre l’espelma cremi, t’imaginaràs que tresques pels salons aristocràtics de París, percebràs la fragilitat de la salut de l’autor i, si de cas és primavera, el cos se t’omplirà d’al·lèrgies, sobretot quan floreixen les acàcies i l’aire s’omple de polsim.
Passat un temps, amb la lectura d’Alexandre Dumas, encendràs l’espelma dedicada a aquest autor perquè t’acompanyi i percebràs una olor intensa de camèlies i verbena. Llavors, encara, la lectura dels poemes de Rimbaud farà que l’espelma et porti el perfum de la rebel·lió i l’escàndol.
No és dolent que la gent llegeixi i que intervingui, a fi d’intensificar-ne els efectes, l’olor d’una candela que acompanya els paisatges imaginaris que la lectura haurà fet sorgir al teu interior. Trescar aquests paisatges és una de les funcions –segurament la més important- de la ficció. Fa un cert temps que, amb la lectura de Sapiens, el reconegut llibre de Yuval Noah Harari, vàrem aprendre que, si la nostra espècie –la de l’Homo Sapiens- va esser capaç d’arraconar les altres espècies i superar-les fins que s’extingiren, va esser perquè fou capaç de crear ficcions, d’inventar històries i contar-les, després, vora el foc, d’escriure-les en una tauleta d’argila, en un pergamí, en el full en blanc. I aquesta capacitat de crear ficcions ha alimentat la nostra necessitat de convivència, d’arreplegar-nos en tribus, d’imaginar mites, d’inventar-nos els déus. George Steiner assegurava que Déu no tenia cap necessitat de crear els homes, que ho va fer perquè li contassin històries. Yuval Noah Harari afirma que els homes inventaren els déus i n’imaginaren les seves històries amb la finalitat d’assegurar el seu domini sobre la vida i de cohesionar-se. Diria també que hem après d’esser lliures per mitjà de les ficcions que hem recontat.
