No sé si en alguna altra ocasió he explicat que, fa un cert temps, no gaire, vaig emprendre des de casa la ruta que mena fins a la ciutat de Compostel·la. M’he atrevit a fer una planificació agosarada, malgrat el mals dies que ens han tocat i, camina, caminaràs, he començat el camí pel començament. Vaig partir de Saint-Jean-Pied-de-Port, en terres de França, a prop de la frontera, el lloc on venien a coincidir tres o quatre grans rutes procedents d’arreu de França i d’altres indrets d’Europa. Aquests dies he travessat el pas de Roncesvalls, en el Pirineu navarrès. Just a aquest punt, he vist un cartell que senyala que em falten 790 kilòmetres per arribar a la ciutat de Sant Jaume, a l’altre extrem de la Península Ibèrica, gairebé al Finisterre, on s’acaba el món.
Ho faig passa a passa sobre una cinta d’aquestes que no menen enlloc. La tinc instal·lada en una petita cambra amb una finestra que mira a la Serra. Sobre la cinta, diguem-ne estàtica, el caminant es dedica a cremar calories i a moure les juntes dels genolls. Hi ha dies que em decidesc a tancar els ulls i a pensar, d’altres, faig sonar una música de gaites que m’acompanya. La música celta de Carlos Núñez, per exemple. Des de la cinta, les mans agafades al manillar, he girat els ulls cap al sostre i he vist entre les bigues, resplendent, la Via Làctia, la ruta prodigiosa dels estels.
Roncesvalls és un territori farcit d’història, però també de llegendes. Sovint m’agraden més les llegendes que no la història, perquè, mentre la història –potser hauria d’escriure la Història-, tracta de contar el que va succeir, les llegendes expliquen el que la gent va desitjar. Aquí va morir Rotllan, cavaller franc, contemporani de Carlemany. Les seves gestes contra els sarraïns inspiraren poetes, músics, pintors... Tenia una força prodigiosa, una espasa de ferro, un cavall enorme, les ferradures del qual deixaven una petja marcada sobre les roques per allà on passava. Posseïa un corn d’olifant que, en fer-lo sonar, se sentia des de Tolosa fins a Saragossa. Carlemany havia atacat la ciutat de Pamplona, en sentir-se traït per governador musulmà de Barcelona. Un grup de bascos va preparar un parany a l’estret de Roncesvalls, a fi que Rotllan caigués en la trampa i hi retés la vida... Se’n varen fer cançons de gesta en una i altra banda dels Pirineus. Per ací va aparèixer una imatge de la Verge Maria a un grup de pastors. Diuen que un cérvol s’agenollava vora una pedra i bevia aigua d’una font, arran de la qual era amagada la imatge.
De bon matí he visitat l’Hospital dels Pelegrins, construït en el segle X. Els monjos que l’habitaven es dedicaven a defensar els caminants que travessaven la serralada, els donaven aigua i menjar i els adobaven les espardenyes, en cas que, de tant de caminar, s’haguessin destrossat. També les meves esportives es faran benes, amb tant de caminar sobre la cinta. No sé si, quan acabi la jornada, trobaré un monjo espardenyer que les adob.
Les pedres del camí, amb la gelor de la nit, es fan llenegadisses. Hi ha neu a les voreres. Els sementers i els boscos són blancs. Es veu perfectament la neu des del pas d’Ibarreta, superats els últims contraforts pirinencs. D’antic, en una capella edificada a aquell indret, un monjo tocava una campana les nits de boira i neu a fi d’orientar els pelegrins. Al costat de la capella, el penyal que Rotllan va partir amb la seva espasa abans de morir, perquè volia rompre-la, perquè no anàs a parar a mans de l’enemic.
El camí és llarg i només sóc al començament. Podria contar les converses que he mantingut amb la gent que he trobat durant aquests pocs dies. Puc parlar de la fredor de l’hivern en aquestes terres altes. Passa per la meva imaginació la figura d’aquell rei d’Astúries i Galícia, Alfons II, el Cast, durant el regnat del qual trobaren en un paratge abrupte una arca de marbre que contenia les restes d’un home. En veure caure una pluja d’estrelles sobre aquell lloc imaginaren que havien trobat el sepulcre de l’Apòstol. Em queda molt d’espai per recórrer, molts de paisatges per conèixer, ciutats i castells, i monestirs, i catedrals i pobles vells... Em queden moltes passes, abans que arribi a Compostel·la. De camí imagin el pòrtic del Maestro Mateo, el somriure del profeta Daniel. La cinta m’obliga a avençar amb lentitud. En arribar al Monte do Gozo i vegi, ni que sigui de lluny, les torres de la catedral, us ho faré a saber.
