He regalat, en ocasió de les festes de Nadal, el llibre El menjar i les Illes, d’Andreu Manresa, editat per edicions El Gall i il·lustrat per Tolo Ramon i altres fotògrafs, amb la portada del pintor Miquel Barceló i tot plegat a cura de Climent Picornell. No cal dir que, amb aquests ingredients, el llibre és una joia, però ho és sobretot per dues raons que em semblen capitals: la intenció de l’autor d’oferir-nos un menú de petites emocions a l’entorn de la cuina i els plaers de la taula que ens arriben a través de la festa de les paraules. El llenguatge amb què està escrit el llibre ens enamora alhora que ens desvetlla la memòria dels gusts, les flaires, els sabors, l’emoció de seure’ns durant quasi tres-centes pàgines a la taula parada al costat de la gent del nostre país quasi perdut. L’autor ens dirà, i potser ens ho diu com si fos un manifest, que «som allò que hem menjat», que la cuina és el paisatge comestible d’un territori i un dels rostres més amables del país.
No és una casualitat que Andreu Manresa hagi acudit a Climent Picornell perquè tingués cura del seu llibre. Ambdós comparteixen una sèrie de singularitats, quant a la intenció de l’escriptura que he pogut conèixer de cadascun d’ells, que els menen a explicar un país –el nostre país partit en illes– a partir dels atributs que ens defineixen, però que sovint són invisibles en el context de la globalització que ens redueix a no res i ens esborra. Per a un serà «la tènue amargor salada i crua» d’una oliva trencada, per a l’altre, el bes a la boca d’un àngel de pedra a la cara del qual ha pegat de ple la pilota amb què juga un escabotell d’al·lots a la plaça de sa Llotja, tots dos trescaran els camins de les paraules que diuen de quina manera l’illa, cada una de les nostres illes, va ser –ha passat molt de temps i s’han perdut massa emocions durant el camí–, i potser ja no ho és, un microcosmos capaç de crear les pròpies estratègies de supervivència i que sobreviu de mala manera als vertígens del consum i a la desfeta.
Andreu Manresa escriu: «El món és un paradís de sabors, textures, aromes i colors que mira el sol i gaudeix de la pluja». I, segurament, és la millor definició que mai s’ha escrit de les terres que voregen el mar Mediterrani i de les illes que hi suren, sovint disposades a navegar per aigües sinistres i a emprendre camins que menen als mars foscos de l’ànima. Els déus antics fermaven les illes amb cordes i clavetejaven els caps als fons del mar a fi de subjectar-les. Sabien que, a vegades, tracten d’escapar-se, les illes, i fugir cap a indrets misteriosos. Un paradís que mira el sol i gaudeix de la pluja. Hem après que allà on hi ha un solc de terra amarat de sol, naixerà la vida només que hi caiguin unes gotes de pluja. L’oli, el vi, el blat, la sal, l’aigua dolça... Vet ací l’aliança que donava coherència a una economia antiga, a una realitat extinta. No m’atrevesc a dir que aquest llibre ha vingut a cantar un adéu a la terra que, lentament, retorna al seu estat silvestre. Ara els vells camins s’omplen d’esbarzers i les terres de conreu, guanyades per l’home a la garriga, són plenes de matolls, de males herbes. És, tanmateix, la conseqüència de l’abandó. Agonitzen els ametllers –moren dempeus– ofegats de branques velles i amb el fruit negre de diverses anyades no recol·lectades.
Però l’autor s’aferra a allò que en resta dels plaers d’antany i ens parla de les sopes de verdura, de les carxofes, de les albergínies morades, del raor, la llampuga, de la cua creixent d’una ensaïmada, de la galta d’un cap-roig, del gust de menjar un trosset de bisbe, una fritada de peix... Ens enllepoleix amb la cuina de mínims: espàrrecs silvestres –un manat d’espàrrecs lligat amb una fulla d’albó presa amb dues espines–, caragols, tords –les butzes de tord, una manifestació de la cuina de miniatures amb gust de bosc-, esclata-sangs –ens dirà que un agre és un santuari-, de tot allò que és enterrat i té gust d’aigua i terra: tòfones, ravenets, cebes, pastanagues... I els formatges, i les conserves que configuren la constel·lació del rebost, i el pa –el pa és una militància-, i el tumbet –les verdures fregides sense focs de fúria-, i les sopes, «sopes de pa i paisatge», en diu, i l’arròs, i les panades, i el menjar mariner...
La lectura del llibre ens desvetlla l’emoció dels plaers d’una cuina acurada, originària i alhora genuïna i pulcre, austera. Però és perillós, el llibre. Maria Aurèlia Capmany deia que, si de cas et detures a badar davant el mostrador d’una pastisseria i observes els productes del forn amb delectança, engreixaràs igualment que si te’ls menjàssis. El llibre d’Andreu Manresa és una invitació a gaudir dels plaers de la cuina a través de les paraules. Això també engreixa. És igual de perillosa la ficció que la realitat.
