Tot i que algun periodista exaltat ha retret la seva mala vida: bevedor, drogoaddicte, femellut, desordenat, pocavergonya, insolent i bohemi, no n’hem de fer cas. Els déus de l’Olimp també eren desvergonyits, descarats i libidinosos. Tenien els mateixos vicis que els humans, potenciats a un alt nivell. No per això deixaven d’esser déus. No podem oblidar que un dels nostres herois col·lectius és don Juan Tenorio, un altre bandarra insolent i descarat. «por donde fuera que fuí, / la razón atropellé / la virtud escarnecí, / a la justicia burlé...» Ja ho veieu, un pocavergonya.
Sovint succeeix que a les novel·les triomfen especialment els protagonistes una mica canalles. Si escrius la història d’un individu bondadós i honest aniràs cap dret el fracàs. Els lectors i les lectores s’enamoren més aviat de l’atractiu que irradien les males persones, pocavergonyes i descarades. Per què? No sé si ho sabria explicar, però la ficció tendeix a exalçar la insolència, el desordre moral. Ni que vinguessin a dir-te: Posa una pessic de maldat en la teva vida.
Maradona és un déu. És un àngel –canta Andrés Calamaro- amb les ales ferides. De quin planeta vingué? Fa molts d’anys vaig acompanyar el meu fill petit al Lluís Sitjar. Era un partit del Mallorca contra el Barça i el meu fill havia insistit molt perquè l’acompanyàs aquella tarda en què jugaria Diego Armando Maradona. El meu fill havia insistit molt i no m’hi vaig saber negar, tot i que mai no havia acudit a un estadi, ni havia presenciat mai un partit de futbol. He de dir que tampoc, encara que hagués d’esser-hi Maradona, no en sentia cap entusiasme. Me’n vaig endur un llibre, per si de cas m’avorria molt. Ens asseguérem a les grades enmig d’una multitud cridanera i eufòrica. Em vaig posar a llegir. El meu fill patia de pensar que la gent podia enfadar-se, en veure la meva indiferència. De tant en quant, quan més s’alçava l’entusiasme del públic, jo també alçava els ulls i em distreia un instant de la lectura per veure bellugar les cames del déu. No era més que això: la capacitat de Maradona de moure les cames i jugar amb la pilota just a l’inrevés de com pensaven que ho faria els jugadors contraris. Quasi podria dir que es tractava d’un número de circ: sorprenent, enganyós. Aquella tarda vaig entendre que un gol pot arribar a esser una obra d’art. Ho he tornat a pensar aquests dies de dol col·lectiu. M’ho ha reafirmat un peu de foto d’una portada d’aquest mateix diari. A la de dilluns passat s’hi deia: «El Mallorca golea al Logroñés con una obra de arte de Luka Romero».
Era un déu i la gent preguntava: De quin planeta vingueres, Maradona? La resposta: Coineixeu Villa Fiorito? És una ciutat de gent pobra, a l’extrem sud de Buenos Aires. És d’on vénen els déus.
