Hem sobreviscut, malgrat la pandèmia vírica, els fastos funeraris de Diego Armando Maradona. Hem vist per televisió la gent desbordada, commoguda, alhora que cridaven exaltats, enduts per la fúria. Hem vist com escabotells d’homes i dones saltaven les barreres de contenció i, ni que fos una allau d’aigua tempestuosa, corrien a retre homenatge al déu dels estadis. Hem assistit al funeral caòtic, al descontrol. La Casa Rosada de Buenos Aires, on era exposat el fèretre, fou envaïda pel poble fervorós que no es resignava a què es tancàs la vetlla. Que no se l’enduguin, tan aviat!, cridaven. Intervingué la policia que disparà gasos de fer plorar i bales de goma. El president del país hagué de sortir al balcó a calmar la gent, alhora que es negociava amb la família que deixassin que el poble, al qual havia donat tantes alegries, seguís manifestant-li el seu fervor. Era un déu. Un dels millors futbolistes de la Història. I algú tornava a recordar aquell gol que Maradona féu contra Anglaterra, l’any 1986, al mundial de Mèxic. Fou un gol còsmic, deien. Fou un gol que féu emmudir el món, que féu plorar milions de seguidors. Un gol que hauria de considerar-se una obra d’art. De quin planeta vingueres, Maradona?, la gent es preguntava. De quin planeta?
Tot i que algun periodista exaltat ha retret la seva mala vida: bevedor, drogoaddicte, femellut, desordenat, pocavergonya, insolent i bohemi, no n’hem de fer cas. Els déus de l’Olimp també eren desvergonyits, descarats i libidinosos. Tenien els mateixos vicis que els humans, potenciats a un alt nivell. No per això deixaven d’esser déus. No podem oblidar que un dels nostres herois col·lectius és don Juan Tenorio, un altre bandarra insolent i descarat. «por donde fuera que fuí, / la razón atropellé / la virtud escarnecí, / a la justicia burlé...» Ja ho veieu, un pocavergonya.
Sovint succeeix que a les novel·les triomfen especialment els protagonistes una mica canalles. Si escrius la història d’un individu bondadós i honest aniràs cap dret el fracàs. Els lectors i les lectores s’enamoren més aviat de l’atractiu que irradien les males persones, pocavergonyes i descarades. Per què? No sé si ho sabria explicar, però la ficció tendeix a exalçar la insolència, el desordre moral. Ni que vinguessin a dir-te: Posa una pessic de maldat en la teva vida.
Maradona és un déu. És un àngel –canta Andrés Calamaro- amb les ales ferides. De quin planeta vingué? Fa molts d’anys vaig acompanyar el meu fill petit al Lluís Sitjar. Era un partit del Mallorca contra el Barça i el meu fill havia insistit molt perquè l’acompanyàs aquella tarda en què jugaria Diego Armando Maradona. El meu fill havia insistit molt i no m’hi vaig saber negar, tot i que mai no havia acudit a un estadi, ni havia presenciat mai un partit de futbol. He de dir que tampoc, encara que hagués d’esser-hi Maradona, no en sentia cap entusiasme. Me’n vaig endur un llibre, per si de cas m’avorria molt. Ens asseguérem a les grades enmig d’una multitud cridanera i eufòrica. Em vaig posar a llegir. El meu fill patia de pensar que la gent podia enfadar-se, en veure la meva indiferència. De tant en quant, quan més s’alçava l’entusiasme del públic, jo també alçava els ulls i em distreia un instant de la lectura per veure bellugar les cames del déu. No era més que això: la capacitat de Maradona de moure les cames i jugar amb la pilota just a l’inrevés de com pensaven que ho faria els jugadors contraris. Quasi podria dir que es tractava d’un número de circ: sorprenent, enganyós. Aquella tarda vaig entendre que un gol pot arribar a esser una obra d’art. Ho he tornat a pensar aquests dies de dol col·lectiu. M’ho ha reafirmat un peu de foto d’una portada d’aquest mateix diari. A la de dilluns passat s’hi deia: «El Mallorca golea al Logroñés con una obra de arte de Luka Romero».
Era un déu i la gent preguntava: De quin planeta vingueres, Maradona? La resposta: Coineixeu Villa Fiorito? És una ciutat de gent pobra, a l’extrem sud de Buenos Aires. És d’on vénen els déus.
