Em diuen, i qui m’ho diu no té cap altre interès que el meu benefici, que, en temps de pandèmia, és convenient saber controlar les emocions, gestionar les crisis, defugir de les influències tòxiques, que en això consisteix, justament, la saviesa de viure, fins a trobar l’harmonia natural, la bellesa de l’ordre, quan cada cosa és al seu lloc i només fa falta que tu descobreixis quin és el lloc que et pertoca.
És evident que això, sobretot a aquells que ens agrada el desordre, sobretot el desordre interior, ens resulta especialment difícil. Hi ha un cert estoïcisme en aquella proposta. La invitació a cercar, sobretot, la pau de l’ànima. Però, si resultàs que l’ànima no existeix, com ho faríem per cercar-li la pau, la cobejada pau de l’ànima. Tot i això he de dir que estic quasi convençut que l’ànima existeix.
Conten que un vell savi en volgué comprovar el pes, volia saber què pesava l’ànima, així que va pesar un malalt a punt de morir i tornà a pesar-lo en haver entregat la vida. Aquell cos havia perdut dos-cents cinquanta grams. Vull dir que l’ànima existeix i pesa un quart de quilo. Doncs dins un quart de quilo rònec tenen cabuda les potències que en diem de l’ànima: memòria, enteniment i voluntat. No sabem amb certesa la matèria de què és feta l’ànima. Només sabem que pesa poc. Els grecs explicaven que és feta de vent. Una bufada de vent, un alè tancat en el sepulcre del cos, com l’ostra que es troba tancada en la seva copinya.
Tot i que pesen poc, sé de cert que no totes les ànimes són iguals. Sovint aplicam a l’ànima la imatge que ens ofereix la persona, la seva forma d’esser. El llenguatge és ple d’aquesta manera de concebre l’ànima a l’estil de com és el personatge que la conté. Així diem que aquest home és «una ànima freda», quan volem subratllar que és una persona de pocs entusiasmes, diem que és «un mala ànima», si ens interessa subratllar que aquell individu és de mals sentiments, que és «una ànima en pena», quan es tracta de subratllar el caràcter melancòlic de la persona, o que és «una ànima de mal repòs» si l’home o la dona als quals fem referència són inquiets i mals de governar.
Ens diuen, doncs, que hem de tenir especial esment en controlar les emocions, que, en temps de pandèmia, pel nostre propi benefici hem de posar ordre al nostre viure, lluny de les eufòries i dels entusiasmes, enfora de l’exaltació de l’ànima, de l’apassionament, res de deliri, d’enardiment ni de vehemència. I sobretot, res d’enamorar-se. Només ens mancaria enamorar-nos a l’empara de tanta desgràcia vírica. El model ideal és esdevenir, si és que volem estar a l’alçada de les circumstàncies, una ànima freda.
L’ànima freda és aquell o aquella que no s’encalenteix el cap per res. Potser, fins i tot, capaç de tancar-se en la seva pròpia closca. Els estoics deien: Tanmateix, ningú no t’estimarà tant com tu mateix, procura doncs estimar-te en silenci. Un dels objectius primordials d’aquesta filosofia ara tan necessària és la destrucció de tot allò que s’exalta o t’exalta en un racó secret del teu cor: sigues mesurat i prudent, destrueix l’acròpolis que s’amaga al teu interior. Destrueix l’acròpolis, que podria traduir-se, a fi d’acostar-ho una mica més al nostre temps, fes desaparèixer el castell on s’amaguen les teves passions, les teves opinions infundades, la tirania dels teus deliris. Després de dur a terme aquesta guerra interior, potser guanyaràs la pau i l’harmonia, la capacitat de controlar les emocions i les crisis.
Però sobretot res d’enamoraments tòxics, res de fortors fora de temps, res de res. Una bona dutxa d’aigua freda de tant en tant pot resultar beneficiosa.
Llavors la saviesa de viure consistirà en esdevenir, tot i que no és fàcil, una ànima freda.
