Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

Justícia a trenc d'auba

La trajectòria de Lucia Pietrelli en el petit univers de les lletres catalanes ha estat fulgurant com un cometa i, des d’avui, contundent com un forat negre que ja ningú no es pot permetre evadir. La concessió de la Lletra d’Or a la seva última novel·la consagra aquesta escriptora italiana com una de les veus més importants de la literatura catalana actual i, molt probablement, com la ploma més talentosa de la seva generació. El dia que l’enyorat Francesc Garriga va saber que havia decidit establir-se a Mallorca, la va advertir de l’error que estava a punt de cometre: la llunyania de la metròpoli i dels nuclis de poder i influència acabarien truncant la seva carrera literària. El mestre de vàries generacions de poetes s’alegraria avui del fracàs de les seves prediccions i de l’èxit d’una de les seves deixebles més estimades.

Pietrelli és una mallorquina d’adopció i, ara, també de filiació. Allunyada del focus mediàtic, ha evitat l’exhibicionisme histriònic a les xarxes socials per entregar-se amb tanta discreció com passió a la venda i recomanació de llibres des de la llibreria Drac Màgic de Palma. El seu primer poemari en català, Fúria, es va publicar fa deu anys i la seva primera novel·la, Nissaga, en fa set. La baixa autoestima pròpia d’una cultura menystinguda, sumada a l’enveja habitual dels cenacles literaris, feren que aquelles primeres obres haguessin de creuar un camp sembrat de suspicàcies. Tant els que no concebien que algú renunciés a un idioma amb molta més projecció per escriure en català, com els que no podien digerir que una persona que havia après la llengua tot just tres anys abans escrivís millor del que ells serien capaços de fer-ho mai escamparen un rumor malèvol: el mèrit d’aquells primers llibres no era de la italiana, sinó dels seus dos íntims amics, Pau Vadell i Jaume C. Pons, que es dedicaven a reescriure i a polir el material que ella els entregava.

La qualitat creixent i innegable de cada nou llibre va deixar ben aviat en ridícul aquell rumor i a tots els que el propagaven. La concessió del Premi Joanot Martorell de narrativa l’any 2015 no només va dissipar definitivament qualsevol recel, sinó que va situar l’escriptora de Candelara al bell mig del panorama de la literatura escrita en català. Aquell premi suposava, endemés, el fitxatge pel segell editorial més potent de les lletres catalanes i, en conseqüència, obria un ventall de possibilitats a una escriptora que, fins aleshores, havia publicat només en editorials independents. Tot i que Cadenes va ser el seu llibre més venut i que la crítica el valorà molt positivament, l’editorial el va sentenciar només tres anys més tard. Per mitjà d’una impersonal nota administrativa, va comunicar a l’autora que tots els exemplars que els quedaven serien destruïts tal com feien habitualment amb les restes d’edició no venudes. És la lògica implacable d’un capitalisme hiperventilat, d’un món que entén la cultura com un bé de consum ràpid on el valor resideix en la novetat i ja no en la permanència.

Pietrelli havia fet un llibre pensat per durar, aliè a les modes i als happenings editorials dissenyats des dels departaments de marketing. Tot i això, va haver de pagar el preu d’haver cedit tot el protagonisme a la seva obra en lloc d’utilitzar-la com un trampolí que la projectàs a ella com a escriptora-marca i com a reclam mediàtic. Tanmateix, el contracte que havia hagut de signar l’obligava a seguir presentant els futurs manuscrits a l’empresa que acabava de convertir en pasta de paper els seus llibres. El text de Lítica, l’obra ara guardonada, va ser descartat immediatament amb l’argument de que era «poc comercial». Gràcies a aquell menyspreu, el llibre va arribar a mans de Ricard Planas i Ramon Mas, fundadors de Males Herbes, un segell independent que ha fet del risc i del rigor literari les seves senyes d’identitat. El resultat va ser el d’un volum editat de manera impecable, una obra breu i densa on el virtuosisme poètic i l’exploració dels límits de l’ànima es combinen amb una naturalitat que només Lucia Pietrelli és capaç d’assolir.

Els lectors i la crítica han reconegut l’esforç de l’editorial i de l’autora per situar l’ambició literària per damunt de l’ambició comercial. És un fet extraordinari si tenim en compte que als obstacles que d’entrada havia de superar un segell perifèric, s’hi sumaven, a més, els propis de publicar una autora voluntàriament perifèrica. I és que el triomf de Lucia Pietrelli no és només el triomf de la feina ben feta, sinó el d’una manera de ser escriptor i d’estar entre escriptors. Per tot això, aquesta Lletra d’Or és, sens dubte, un cas de justícia literària, però és també -i sobretot- un cas de justícia poètica.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats