Quan vaig arribar al món, ja fa molts d’anys, vaig entrar en una obra de teatre que feia molt de temps que havia començat. He hagut d’aprendre a entendre-la, m’he esforçat per saber de què anava la història en la qual em trobava immers sense cercar-ho. No l’havia triat, el món en el qual vaig entrar. Potser no és bo girar-se excessivament cap enrere, em podria convertir en una estàtua de sal. No obstant, Jorge L. Borges explica que hi havia una vegada un ocell que volava cap enrere, la cua anava cap endavant i guiava el vol, el cap de l’ocell volava girat al passat. Era un ocell al qual li agradava més veure les coses que deixava que no les que havien de venir. És com caminar, però d’esquena, els ulls girats en direcció als temps que fugiren, que ens escaparen de les mans.
Si et decideixes a volar com aquell ocell de Borges, veuràs el paper que has representat en la comèdia que ja et trobares començada en arribar a la vida. Hi veuràs aquelles quotes de felicitat de què gaudires. La felicitat només es reconeix quan es veu morir. Però hauràs après que els petits espais de felicitat que hem posseït, sempre són tenebrosos i alhora magnífics, perquè només sobrevenen des de la llibertat. També hi veuràs, probablement, certes ferides. Des de la distància, et semblaran belles i imprescindibles.
Aquests dies he tractat de volar com l’ocell de què parlava Borges. I he mirat cap enrere. Us assegur que és un bon exercici. T’adones que vius en una representació teatral que va començar fa molt de temps, quan tu encara ho hi eres, i que tractes d’entendre. És com entrar en un cine i adonar-te que la pel·lícula fa més de mitja hora que ha començat. Umberto Eco se serveix d’aquesta exemple per acabar dient que la vida també és una pel·lícula que ja ha començat. Al meu temps –conta- podies entrar al cinema, en qualsevol moment, quan la pel·lícula ja havia començat i t’esforçaves per entendre què havia passat anteriorment, quan tu encara no havies entrat a la sala. Sols d’aquesta manera podies pescar el sentit del que succeïa des que tu havies arribat. Doncs la vida és igual. És necessari entendre què ha passat abans, mirar cap enrere tot i que corres el perill de convertir-te en una estàtua de sal, si vols entendre alguna cosa del present. No és fàcil. Sovint no hi ha qui l’entengui, el present, si no tenim la mirada una mica entrenada a observar l’absurd. Tot i que la vida és una comèdia de l’absurd, els més agosarats diuen que, a vegades i malgrat l’absurd, podem ser feliços. Només una mica. Mentre he volat amb la mirada posada cap enrere, he descobert, fugaços, alguns d’aquells instants feliços.
Novembre. No sé si haurem de córrer a fer rogatives perquè plogui una mica. La pluja és difícil, enguany. I jo, que vaig néixer en un poble de secà, he relacionat sempre la felicitat a la pluja. M’agrada veure ploure i, si de nit em don compte que plou, m’aixec del llit per contemplar l’aigua que cau, persistent, sobre la terra, sobre els arbres, sobre els carrers. L’olor de terra banyada, assaonada per la pluja, és una olor sacramental, als nostres indrets mediterranis. Un dels records que tinc de la infantesa és el renou de l’aigua de la canal que recollia la pluja que queia a la teulada i l’abocava a la cisterna. Era el benefici de l’aigua que ens assegurava que en tindríem per beure durant tot l’estiu. Una alegria d’abundor ufana.
També novembre és el mes de les ànimes. La comèdia que m’ha tocat viure és plena d’ànimes, les ànimes velles del passat, les contemporànies. Com aquell ocell, preferesc no veure les ànimes del futur. Un xinxer. La pluja de novembre, enguany tan escassa, és plena d’ànimes. Un any, durant tota la nit va ploure centenars i centenars d’ànimes. Les canals abocaven les ànimes que queien a la teulada dins les cisternes, les que queien als carrers i a les places anaven a parar a les clavegueres. No sabria dir si havien tingut ni que sigui un instant de felicitat.
