Sí, Beethoven és un personatge de múltiples cares. La seva aportació a la història de la música no és única ni puntual, ans ben al contrari, deixà empremta en moltes de les formes i en més d’una posà els fonaments per al canvi. Amb Beethoven es passa del classicisme al romanticisme. Tant a les simfonies com en els quartets, com també en les sonates per a piano, tres de de les múltiples cares de Beethoven, aquest romp amb el passat per establir unes noves regles de joc.
Avui tendrem ocasió de comprovar-ho, si més no en la seva vessant de compositor de música de cambra, aquella feta per a pocs instruments. I és que el Festival BHTV (Església de Montisión de Pollença a les 20h) ens convida a escoltar el darrer concert del cicle que va haver de ser posposat fa unes setmanes i que protagonitzarà el prestigiós quartet Quiroga, una de les formacions més guardonades de l’estat i que ha presentat credencials a molts dels espais i teatres del món. Sí, parlar del quartet Quiroga és parlar de musicalitat, de bon fer, de capacitat de seducció sonora. En directe o a través dels seus enregistraments, el Quiroga ha demostrat que sap el que vol i que pot entendre les sensibilitats i maneres de fer de cada època.
En el programa d’avui a Pollença podrem escoltar dos dels quartets més transcendents de l’univers beethovenià: els que porten els nombres 15 i 16, separats per una obra singular per aquesta formació com és el quartet en un sol moviment conegut com a Gran Fuga.
Aquestes obres mestres, que tanquen el conjunt dels darrers sis quartets de corda de Beethoven, tenen una enorme importància en el desenvolupament d’aquest tipus de música. Després d’ells, ja mai més, la forma musical dels quartets de corda no serà el mateix. Incompresos en la seva presentació, el temps però, els ha situat en el seu lloc: referents musicals.
Un bon exercici com a oients és escoltar la integral dels quartets del compositor de Bonn en ordre cronològic, segons foren escrits. Els primers beuen clarament de les fonts del classicisme, de Haydn i Mozart; tenen aquell esperit del segle XVIII. Però a mesura que anem passant les escoltes, ens adonam que la cosa canvia, que en certa manera progressa cap a un altre estil. I fins arribar als sis darrers, que són l’apoteosi d’aquesta forma musical que creà Haydn i que ha durat fins ara mateix.
