Aquests dies he escoltat, mentre feia una mica d’exercici diguem-ne gimnàstic, uns fragments de l’òpera còmica de Jacques Offenbach que porta el títol amb què he encapçalat l’article d’avui: Orfeu als inferns. S’hi conta la història d’Orfeu i Eurídice, casats i avorrits un de l’altre. Un matrimoni infeliç com tants d’altres que han arribat a l’extrem d’odiar-se. Em diuen que, en els temps que correm, afectats que estam per un virus gairebé invisible i obligats a conviure tancats durant hores i hores, s’han desvetllat moltes desavinences de parella. Més d’un matrimoni, en altre temps enamorat i embriagats tots dos d’amor ardent, ha estat a punt de llançar-se els mobles pel cap només perquè s’han vist obligats a viure junts –a cohabitar– per un espai de temps massa llarg.
Doncs, mentre feia mitja dotzena d’exercicis gimnàstics –una mica de balanceig penjat d’unes anelles, algunes flexions abdominals, set o vuit estiraments de cames allargassat en una estora, res de l’altre món–, vet ací que he escoltat aquelles músiques. Cert és –pensava– que, mentre dura la pandèmia, augmenta el nombre de separacions. Ho llegesc als diaris i m’ho conten les escasses persones amb què tinc contacte. Un contacte a distància. Vull dir que, aquells que em parlen de ruptures amoroses, de parelles trencades, de desconnexions afectives –ara se’n diu desconnexió–, es veuen obligats a fer-ho des d’una distància reglamentada, des de la separació prescrita.
Si no hagués estat pel virus i l’excés de tracte, de la sobredosi de cohabitació, probablement aquelles parelles no s’haurien separat mai. No s’haurien desenamorat. El desamor ha arribat amb la pandèmia. Els que abans s’estimaven ara no se suporten. Quan s’estimaven es trobaven un a l’altre la cosa més bella i fascinant que mai s’hagi vist. Aquells que viuen lligats per l’amor són generosos, un deliri de bellesa. Una antiga dita popular assegura que «per l’enamorat no hi ha dona lletja». I ja ho veieu, haurà estat suficient un virus vingut de la Xina perquè aquell enamorat acabi dient: «Aquesta dona meva és una mula». I a l’inrevés. Succeeix que la dona diu: «El meu home és un ase amb quatre potes». A mi m’agrada que aclareixi que l’ase és «amb quatre potes». Com si tingués un cert desig d’especificar que ja no pot ser més ase.
Un dels exercicis gimnàstics més freqüents –i no sé si pot considerar-se pròpiament gimnàstic– és el pedaleig sobre una bicicleta estàtica. T’asseus a la bicicleta, pedaleges una i, quan manco t’ho esperes, ja has fet quatre o cinc quilòmetres sense moure’t del lloc on et trobes. És un gran invent. I, fins i tot, potser una mica surrealista. Per molts quilòmetres que facis no et mous del lloc on eres al començament, Has recorregut un esplet de quilòmetres i no t’has mogut. I és com si trencassis les lleis de la Física. Vaig tenir un amic que tenia una bicicleta estàtica. Amb la finalitat de motivar-se a córrer havia col·locat un televisor davant la bicicleta. Solia posar-se un video en què sortia una guarda de Doriss Girls de les que ballen el French Cancan al Moulin Rouge de París. Les Girls no paraven de córrer, mentre ell, assegut a la bicicleta, no parava de pedalejar per si les agafava. Una tragèdia. Per molt que s’hi esforçàs, tanmateix sempre se li escapaven de manera que, passats els anys i a la vista de l’esforç que hi posava, em sembla que la vida no era generosa amb el meu amic.
Les joves que ballen el cancan al Moulin Rouge –a mi m’agraden, sobretot, les que porten una trobiguera amb els colors de la bandera de França– ho fan com excitades, perquè podríem dir que es tracta d’un ball d’alt voltatge la música del qual pertany a l’òpera còmica d’Offenbach. Es tracta d’un fragment del qual se’n diu «el galop infernal».
Eurídice, de tan avorrida, ha anat a parar a l’infern. En temps de pandèmia, qualsevol racó de la casa esdevé un infern. Orfeu haurà d’acudir a rescatar-la. A Eurídice no li fa cap gràcia que el seu antic amor vagi a cercar-la. Ha descobert que no s´hi està malament a l’infern, si el dimoni s’enamora de tu.
