Fa molts d’anys, era entre 1973 i 1978, vaig dedicar una part del temps que tenia lliure a enregistrar les veus d’unes dones marcades pel dolor de la Guerra Civil. Havia passat molt de temps, però persistia el record de les ferides. Persistien el plor i la impotència. Per què vaig fer-ho? Des que era un infant, havia sentit contar moltes vegades una sèrie de relats familiars que referien la tragèdia dels vençuts. Vaig créixer entre les pors que em produïa tanta misèria: les desaparicions, els assassinats arran d’una paret dels cementiris blancs de l’illa, les presons, la humiliació persistent. M’havia tocat néixer en una societat on tothom sabia de quina banda estaves en dir d’on eres, de quina gent venies. Aquelles dones havien suportat la misèria de conviure amb els vencedors, aquells que els havien assassinat els seus homes: el pare, el germà, el fill, el marit, l’amant... Durant molts d’anys no s’havien atrevit a parlar-ne, si no era en secret, quasi en silenci. Foren aquells anys –tants d’anys- una llarga nit de pedra. “Longa noite de pedra”, que diria Celso Emilio Ferreiro, el poeta gallec. Els costava parlar-ne i tenien por, la por que havia sembrat el temps, la mateixa por que alimentaven els vencedors.
A vegades, en acudir a ca seva, em demanaven si ens sentia qualcú. I tancaven la porta abans de parlar. Vaig començar per les que tenia més a prop: la meva mare, la padrina Llucia, madò Francesca, que vivia a prop de ca nostra. I em ballaven al cap les històries que m’havia contat la tia Antonina, duríssimes, en aquells anys setanta morta de feia estona. Vaig acudir a Montuïri, a Porreres, a Manacor, a Pollença, a Sa Pobla, a Llubí, a Algaida... També, a algunes barriades de Ciutat: a es Molinar, a Santa Catalina, a es Puig de Sant Pere... Tenia la idea de fer servir aquelles històries per a ajuntar-les en un text que podria esser representat en un teatre. Imaginava un esplet d’actrius que tornaven a fer reviure aquelles veus.
Va passar molt de temps. Vaig transcriure les cintes i vaig guardar les transcripcions en una carpeta. Durant anys vaig pensar i repensar la manera de donar forma a aquells materials i convertir-los en el que m’havia proposat. Fins a l’any 2008 no m’hi vaig posar. Sentia que tenia un deute amb aquelles dones –llavors totes ja eren mortes- que m’havien confiat el relat del seu drama. I em vaig posar a escriure. Vaig pensar que hi posaria un títol, Fragments, perquè només era això: uns fragments del gran relat oral que, durant dècades, la gent havia contat en veu baixa. I hi posaria un subtítol: A Mallorca durant la Guerra Civil, extret d’aquell gran poema de Bartomeu Rosselló Pòrcel, a fi que explicitàs que aquells fragments –només eren fragments- feien referència al dolor dels vençuts.
No feia gaire temps que havia enllestit aquell text, vaig viatjar a Madrid per raons de treball a la Universitat Complutense. Una nit vaig acudir a una representació de teatre en una de les sales del Matadero en què es representava Las Troianas d’Eurípides. S’hi conta l’angoixa d’unes dones derrotades, al final de la guerra de Troia. L’angoixa i la pena. Han perdut els seus homes i a elles, convertides en esclaves, se les enduran els vencedors. Vet-ací unes dones que es planyen de la guerra. Vaig pensar –salvant naturalment les pertinents distàncies-, que havia arribat dos-mil cinc-cents anys massa tard, que el que havia escrit –el plany d’unes dones que ploren la repressió i la venjança dels vencedors- feia molt de temps que estava escrit. Un dia, emperò, vaig trobar un text de Marguerite Yourcenar que em va transmetre un pessic de confiança. Deia: “En el plor d’Hècuba, la reina derrotada de Troia, s’hi concentra el dolor de totes les dones que, després d’ella, han suportat la desolació i les penes de les guerres que vingueren més tard”.
Durant dues setmanes, la gent de L’Alicorn Teatre que dirigeix el meu amic Francesc Aguiló ha representat aquell text a l’espai que el Museu de Mallorca disposa a la vila de Muro. He de dir que hem pogut viure una experiència de teatre excepcional. Damiana Cloquell, Xisca Fuster, Maria Julià, Nena Carbonell, Magdalena Perelló, Magdalena Moragues, Magdalena Capó i Antònia Sastre han tornat a fer viure aquelles veus perdudes en el temps, de forma admirable. Hi han contribuït Margalida Porquer, Gabriel Gamundí, Jordi i Bernat Cloquell. Mai no havia sentit la tonada de llaurar de manera tan bella com la fa en Jordi. Allarga la veu, com és llarg un solc, com és llarga la pena i llarga és també la memòria dels crims.
