Un dia d'aquesta setmana, no fa gaire, em vaig asseure davant el televisor. No en tinc costum, però aquest dia vaig fer una excepció. L'aparell estava connectat a una cadena d'aquestes que dediquen hores i hores al xafardeig i, com que sempre he cregut que el xafardeig pot resultar esser una cosa pedagògicament saludable, m'hi vaig detenir. En passava a prop i, en veure de què anava la discussió, vaig decidir returar-me a escoltar. No em vaig donar compte i ja m'havia assegut en una butaca, l'atenció posada en el debat. El cas és que, aquell dia, entrevistaven una senyora, jove i guapa, que s'havia dedicat durant alguns anys de la seva vida al cinema porno. Mostraren algunes imatges del seu treball, les més innocents, i deixaren de banda les escenes més tòrrides. Vaig pensar: Poques vegades en la vida tindràs ocasió de sentir parlar una estrella del porno, potser paga la pena que l'escoltis, sempre aprendràs qualque cosa. I perquè sé que els grans aprenentatges deriven sovint de les històries que em sentit contar, em vaig seure davant el televisor disposat a aprendre.
La història d'aquella dona, jove i guapa, podria semblar l'argument d'una novel·la naturalista. Hi havia de tot. De nina, s'havia sentit rebutjada per la seva mare fins que, en arribar a l'adolescència, havia dit: S'ha acabat. I havia partit amb un home a córrer món, el qual tractà de treure'n profit econòmic i l'obligà a prostituir-se. A partir d'aquí, la seva vida havia transcorregut d'un llit a l'altre, d'un home a l'altre, d'algun dels quals havia arribat a enamorar-se. Molts l'havien enganyat, havia tingut una filla que li criaren els pares i, així mateix, va saber fer el cap viu i procurà no fotre els diners que guanyava, es comprà una casa i qualque altra cosa de la qual podia treure un lloguer. Va caure en el consum de droga i es queixava dels amics que no li havien ajudat a evitar-ho i d'aquells altres que l'hi havia induït.
Hagué d'esforçar-se molt per sortir-ne, tingué l'ajut d'un psicòleg i pensava que només la seva tossuda voluntat d'escapar d'aquells mons possibilità que abandonàs el cinema porno, deixàs anar la prostitució i es desentengués de la droga. Ara, acudia a la televisió per donar compte d'aquests combats, per afirmar que, si t'hi entossudeixes, es possible sortir-ne. N'havia sortit, però havia engreixat, mentre va durar la teràpia. Havia posat una mica de panxa, un poc de greix a les cuixes i a la cara se li havia formar una mica de papada. No s'agradava i li revenia una mica de plor en veure's al mirall. Ho hagué de resoldre posant-hi, de bell nou, voluntat i esforç.
Cap al final de l'entrevista, entrà a parlar dels homes que havia conegut, dels que havien abusat d'ella i se n'havien aprofitat, dels que l'havien maltractat, dels que li havien mentit, d'aquells altres pels quals havia sentit una guspira d'amor. També hi eren, aquests, capaços d'encendre una petita flama d'enamorament.
Llavors, la periodista que l'entrevistava li preguntà:
-I em podries dir qui ha estat l'home de la teva vida?
La senyora no tingué ni el més mínim dubte. Mirà de cara, fit a fit, l'entrevistadora i va respondre tot d'una, resolta:
-L' home de la meva vida he estat jo mateixa.
Em va deixar paralitzat. La primera cosa que se'm va acudir, i vaig dir-la en veu alta, també sense cap dubte, va esser:
-Aquesta dona és llesta.
No ens adonàvem i la seva resposta havia provocat una mena de debat entre els que havíem seguit, asseguts davant el televisor, aquella entrevista. Què havia volgut dir? "L'home de la meva vida he estat jo mateixa". És clar que la frase podia entendre's de manera diversa i cadascú de nosaltres, els que érem allà, tractava de trobar-hi sentit, d'interpretar-la, la resposta, des d'una nova perspectiva. Què ha volgut dir-nos? Que no et pots fiar de cap home? Que si tu no saps mirar per tu no esperis que els homes hi mirin? Només sabíem el que havia dit, quasi sense pensar-ho. O, potser, perquè ho tenia ben pensat.
