Han passat els anys i aquells textos, aquelles proses, que Damià Huguet havia reportat a la revista Ressò durant els anys vuitanta i noranta del segle XX, reunits en un volum que apareixia publicat poc temps abans de la seva desventurada partida, i que, només el títol Les fites netes, definia la dimensió literària del seu autor, l'enorme significat de la seva figura, retornen ara de bell nou en una edició de culte que AdiA Edicions, sota l'esmenada cura del poeta i traductor Pau Vadell, torna a posar a les mans dels lectors d'avui. Han passat quasi vint-i-cinc anys d'aquella primera edició i el text, el noble text de Damià Huguet, ara acompanyat d'una selecció de fotografies enregistrades pel propi autor -poderoses per la seva insòlita veritat- i que, alhora, revelen el seu entusiasme pel cinema neorealista, retorna vigorós com si els anys l'haguessin acabat de cisellar.
He de dir que quan vaig llegir-lo per primera vegada, aquest llibre, aconseguí revelar-me un prosista admirable. Coneixia els poemes d'Huguet i havia llegit els seus versos que brollaven dels guarets i les garrigues del migjorn de l'illa. Eren uns versos arrelats als terrossos de call vermell, a les terres magres de les marines, als ullastres, als camins polsegosos. La poesia d'Huguet com la seva prosa venia a confirmar unes paraules de Virginia Wolf: "Allò que som depèn del lloc en què ens trobam", perquè Huguet, nascut a la vila de Campos, s'havia trobat amb una gramàtica -una herència gramatical- construïda a base de gestos, de creences, de símbols, d'històries recontades, d'inalterables formes de vida. És com qui arriba a participar d'una representació de teatre que ja ha començat. Una vida i uns gestos vinculats a l'espai i els paisatges mediterranis.
Potser hauria de subratllar la mediterraneïtat del món que es projecta en Les fites netes, l'aire, els colors, la llum, les olors... Huguet se serveix dels records i ens proposa la petita felicitat de les coses simples, dels petits plaers quotidians. La placidesa de viure a l'ombra d'un lledoner, de seure's davant el portal d'una taverna, el gust dels retalls de les hòsties "no consagrades" de sor Margalida, els silencis d'estiu a l'hora de la sesta, els bassiots dels carrers després de la pluja, la pedra llançada a la guarda d'ovelles perquè el ramat canviï de direcció, la festa dels al·lots que juguen a tirar-se pedres i, potser, se'n derivarà un trenc, un cop blau, una cella esgalabrada, les olors del forn, el baf de pa que venia del segon aiguavés, les tisores de mestre Mateu lluent, el barber, els jocs de cartes, els afrodisíacs casolans, les peixateres que recorren els carrers amb el peix fresc, les vaques que arriben d'horabaixa amb el braguer inflat, el drama de la banda de música que es desfà per abandó de l'autoritat que no va de músiques, la botiga de madò Damiana, les cortines dels balcons que el vent remou -us enrecordau del Guepard de Visconti?-, els primers calçons llargs, les primeres televisions en blanc i negre, l'emoció d'obrir la petita llibreria del mestre assassinat tancada entre vidres, coberta amb una cortina blanca, els canyissos d'albercocs, el cinema, el carrer Estret, un poema d'Espriu en la veu de Raimon al París Cinema de Campos, el fum, l'olor, la calor i l'espera del tren que ve de Santanyí... I la claror blanquinosa de l'estiu.
Huguet ens ofereix un repertori de pèrdues. Un inventari de fites -la fita és expressió d'autoritat, escriu Andreu Manresa en el pròleg que encapçala el llibre- que ens defineixen i, potser, ens sustenten. Una relació de deutes, un índex de les coses que hem perdut, les més essencials. Valdria la pena pensar en el perquè Andreu Manresa ha fet el pròleg d'aquest llibre. No és una casualitat. He llegit molts d'articles seus i hi he vist una profunda similitud entre les seves cròniques i el món de pèrdues que descriu Huguet. Ni un ni l'altre no ho fan des de la nostàlgia ni des de l'enyorament, sinó des del desconhort i la reivindicació.
"Les fites netes" continua essent un acte de coratge, d'exigència, de rigorosa queixa. "No som un poble nascut del no-res -escriu Huguet-, ni el fruit de cap imprecisió. Tenim unes fites". No és necessari referir-me a la sensualitat d'aquestes proses, brodades amb l'exquisida cura amb què Madò Joana, la nora de l'amo en Mateu, brodava la roba de fil tensada al tambor.
