A la platea del Teatre Principal, dimecres vespre, s'hi respirà l'alegria, l'orgull i la satisfacció de veure persones amigues i conegudes pujar a l'escenari a recollir un guardó durant la primera edició dels Premis Mallorca de Cinema, promoguts per la Mallorca Film Commission (entitat integrada en la Fundació Mallorca Turisme, del Consell Insular). No obstant això, també hi fou present un estrany ambient d'incertesa i, en alguns casos, estupefacció. En parlaven, xiuxiuejant, els professionals: molts enyoraven alguns noms a les nominacions; altres no entenien gaire bé per què unes categories tenien cinc nominacions, altres quatre i altres tres. Tampoc tenia gaire sentit que l'únic premi per a les interpretacions fos per "professionals i artistes estrangers"; i encara més fort: dos dels tres nominats en aquesta categoria eren mallorquins (Diego Ingold i Júlia Castanyo).
On eren les dones? Un altre tema sorprenent fou la poca presència de dones nominades. Potser no podem aspirar, encara, a unes nominacions fifty-fifty, però sobta que de les 14 persones guardonades, només tres foren dones. Aquestes: la muntadora Aina Calleja; l'actriu Carmen Molinar; i Nerea Ferrero, directora d'art (qui comparteix el premi amb Joan Carles Rigo). Segurament falten dones al capdavant d'aquest sector, i aquesta primera edició dels premis ho va evidenciar. I si feim feina per canviar-ho?
Dimecres, abans de començar a entregar els premis, la presentadora Llum Barrera digué que durant els darrers tres anys s'havien realitzat més de 300 pel·lícules amb l'ajuda de la Mallorca Film Commission. El primer guardó (millor direcció) el va recollir Javier García Lerín pel documental Els ulls s'aturen de créixer. Les seves paraules foren reveladores: "La meva no és una de les pel·lícules que s'han fet amb l'ajuda de la Mallorca Film Comission; s'ha fet des de la solitud i la pobresa". Joan Carles Bover, guardonat per Gaza a la categoria de millor producció, també va fer palès el seu desconcert: "Nosaltres no tenim producció. La producció som en Julio Pérez i jo. Vàram agafar una càmera i ens vàrem plantar a la Franja de Gaza sense recursos ni seguretat".
Un dels nominats comentà que, si bé aquests premis "estan molt bé" i són "una manera de promoure el cinema", ja basta de "copets a l'esquena quan les coses estan fetes i acabades". És una gala de guardons la millor manera de promoure el cinema illenc, de donar una empenta al talent local? Donen visibilitat, sí, però ja ho va dir la muntadora Aina Calleja quan pujà a recollir el seu premi: "Gràcies, però s'hauria de confiar en aquests tipus de projectes des del principi i no només ara al final [referint-se a propostes com Els ulls no s'aturen de créixer]".
Fàcil és pensar que els d'aquesta primera edició han estat o bé uns premis de consolació o una celebració purament hedonista, per presumir. Està bé, presumir, fer gala del talent nostrat; és una manera d'estimar-nos. Però estimar, com els jardins més lluents, és una feina de cada dia.
