Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies

Les ales

Les ales

Sortosament arribà el dia de reflexió. Ens varen prometre que la campanya seria curta, però intensa. Curta de mires, ho ha estat. Intensa, quant a la mediocritat política, també ho ha estat. Les cadenes de televisió anaven plenes de debats, de comentaris, d'informes. Vaig posar el televisor en marxa i, de sobte, vaig veure que un dels candidats tenia a la mà un tros de rajola, quasi un pedrot. Em va trastornar, perquè encara crec en el llenguatge simbòlic i vaig pensar que aquella pedra dins la mà del candidat potser, si de cas aquest home guanyava, vindria dirigida al nostre cap. Perquè tot feia pensar que ens la volia llançar a nosaltres i fer-nos mal, al manco un braverol. I és que, quan la vida comença a esser llarga, ja duus un repertori de braverols massa feixuc. Però, per fortuna, arribà el dia de la reflexió. I, amb la reflexió, el silenci.

La campanya, curta i intensa, m'ha fet considerar el valor sublim del silenci. Seria fantàstic aprendre que els silencis també són un llenguatge. Una altra manera de parlar. Una forma de comunicació no verbal, més difícil de manipular que les paraules. Però la colla de candidats tenia una xerrera desbordant, i cadascun d'ells, la solució ràpida als problemes que estrenyen la vida de la gent, tan mals de resoldre: l'atur, les desigualtats socials, la pobresa extrema, la manca d'habitatge, la precarietat dels contractes laborals, la degradació del territori, el model de societat que construïm, tan mancada de dignitat, pobra de remeis i abocada al consum desbocat. A una societat basada en el parèixer. Desfermats els mecanismes de seducció. El capitalisme liberal necessita convertir els líders en vedettes. Quan els vaig veure, aquelles vedettes, em va caure l'ànima. Encara patesc només de pensar que m'etzibin pel cap el tros de pedra.

He de dir que després de veure'ls, els candidats, tan segurs de si mateixos, tan poc respectuosos amb la intel·ligència dels pobles, tan enfervorits en destacar les errades dels altres, sovint amenaçadors i prepotents, he caigut en una certa malenconia. Però m'han deixat el cor cremat. Els debats m'han semblat un diluvi de paraules velles, d'incerteses, de brega estantissa. Em diuen que a Thaïlàndia hi ha uns peixos tan baralladissos que arriben a barallar-se amb el seu propi reflex, com si agredissin la seva ombra, la seva pròpia imatge, mentre pensen que es barallen amb un altre peix. Se'n diu peixos combatents.

En arribat el silenci i la reflexió, he caigut en una certa malenconia. Es diu que és un estat associat a la bilis negra, a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a caure i s'escampen pels carrers, un estat associat a Saturn. Però també diuen que és un país secret d'una bellesa tan inaccessible com existent. Això vol dir que aquest país existeix, i és d'una bellesa inaccessible. Em sap greu, perquè m'havia fet la il·lusió d'escapar-me del món i acudir a aquest país a cercar alguna cosa molt pareguda a l'amor. Diuen també que la malenconia és un sentiment que pensa. Un cor intel·ligent, demanà Salomó al Déu de l'Escriptura per recompensa després de construir el gran temple. Un sentiment que pensa. Ja sabeu que pensar és un atreviment. I, sovint, el principi d'una derrota. Però si ets capaç d'aconseguir l'emancipació intel·lectual, de qüestionar totes les certeses, pots dir-te a tu mateix que has estat venturós.

Record que George Steiner va escriure que un mal professor és un pecador. També ho és un mal polític. Aquestes vedettes que passen per la passarel·la tranquil·les no m'agraden i segurament n'hi ha algunes que em desagraden més que les altres. Però no m'atrevesc a simular un amor que no tinc. He de dir, així mateix, que les meves malenconies sempre són tòniques. Vull dir que em tonifiquen. Potser, em donen ales.

Compartir el artículo

stats