Llegesc en una revista de Psicologia animal un treball probablement científic sobre el món afectiu de les bèsties, i és curiós com les arriba a comparar als humans. Ve a dir que sovint els ases tenen més capacitat d'estimar que no les persones, la qual cosa no m'estranya de manera excessiva. També diu que són més semblants a nosaltres del que havíem imaginat. Ja sabíem que a l'inrevés era indiscutible: els homes ens assemblam als ases en tot el que els atribuïm de negatiu. No és que la revista defensi la superioritat dels ases, tot i que tracta d'esbrinar quines són les seves capacitats cognitives. En tot cas, defensa que són més antics. Si és que ens remetem al mite de la creació -i no és que ara jo vulgui acostar-me als creacionistes-, podem assegurar que els ases tenen més antiguitat que els humans. Un coverbo d'aquells que els pobles conten amb una certa mala intenció diu que quan Déu va crear el món, primer va crear els ases que no els homes. Nostre Senyor de primer va fer els ases, llavors féu l'home. Quan l'ase va veure l'home se'n va fotre d'ell.
La revista diu que als porcs els encanta que els estimin. Amb això tampoc no s'allunyen gaire dels homes. I si no se senten estimats, es deprimeixen fàcilment. Si els nostres porcs estan deprimits ben segur que la sobrassada no pot sortir mai bona. Veig una perxa carregada de sobrassades o veig l'escala de figueraler amb què aquell president de la Comunitat es presentava a discursejar de poble en poble amb la bandera de les sobrassades i he de pensar forçós que aquell embotit és ple de carn deprimida. Per això és que hi ha empreses d'aquelles que fabriquen botifarres i botifarrons que financen el millorament dels estats emocionals i mentals i les maneres de comportar-se dels animals que han de sacrificar. Segurament, la sobrassada surt millorada si el porc estava alegre i feliç dins la soll.
A Alemanya, el govern anima els criadors de porcs a facilitar que cada animal tingui assegurats vint segons diaris de contacte humà. No sé si és massa temps. Vint segons diaris, amb la idea que aquell contacte els faci més feliços, els animi a deixar-se degollar amb alegria. Aquí entraríem en una altra dimensió si ens atrevim a qüestionar el tema de la felicitat. Algú pot creure que vint segons diaris de contacte amb els homes i les dones poden reportar un sol pessic de felicitat a qualcú? Són massa segons, un excés de contacte, massa temps. Fa alguns anys que em vaig proposar que ja no volia conèixer ningú nou. En tinc abastament amb la gent que he conegut, em deia. Tanmateix no ho he aconseguit i persistesc en l'error. Rousseau ho havia dit amb paraules ben clares: l'home destrossa la naturalesa i fa malbé la vida, i trenca els ritmes naturals, per tant que decideix manipular-la. Resulta doncs que, si un arbre creix a la seva manera, es tracta del seu desenvolupament natural, però si decideixes fer-ne un bonsai, això ja és cultura. Ara podria dir que l'objectiu de la cultura i de l'educació que se'n deriva no és altre que fer-ne de nosaltres uns pobres, mutilats bonsais? La felicitat és difícil, sobretot si aquell que et vol fer feliç no té altra quimera que fer sobrassades.
També s'hi parla a aquella revista d'un goril·la que ha après el llenguatge dels sordmuts i que aquest mateix goril·la sap un parell de milers de paraules angleses. Moltes més de les que proposava el TIL per a l'ensenyament primari. Molta gent sap que aquell projecte per a l'estudi de la llengua anglesa era pervers perquè només tenia un objectiu: l'empobriment i la marginació de l'aprenentatge del català. Es podria dir que el coneixement d'anglès d'aquest goril·la sobrepassa el nivell A? No ho sé. Seria bo que aquell president que es passejava arreu amb les sobrassades vingués a avaluar-lo.
