He visitat i he recorregut l'illa d'Elba, la més gran de l'arxipèlag de les illes toscanes, vasta i petita sobre la mar Tirrena. A Portoferraio, la seva capital, el nom de la qual respon a les embarcacions de ferro, extret de les mines de l'illa des del temps dels etruscs, que sortien d'aquest port cap a altres indrets del Mediterrani. En un temps fou territori de la corona d'Espanya, que l'omplí de fortificacions i torres de defensa. L'illa, emperò, segueix essent un reducte napoleònic. Aquí vingué a parar el derrotat Napoleó Bonaparte després del tractat de Fontainebleau, l'any 1814, i aquí residí durant el seu exili. Li fou cedida l'illa, i és quasi un sarcasme, amb el títol de Principat Imperial. Pensava: "He entrat triomfador a les ciutats més glorioses d'Europa, he vist Moscou desaparèixer entre flames, vaig esser coronat emperador a la catedral de Notre Dame de París". Ho pensava dia 4 de maig, mentre desembarcava al port de la capital de l'illa i caminava entre clamors cap a una petita església, al cim d'una muntanya. "Els aliats s'han citat davant la meva tomba -seguia dient-se-, veuen el lleó mort; però ningú no s'atreveix a disparar el tir de gràcia".
El Senat de França i el Cos Legislatiu havien proclamat el seu destronament i havien nomenat un govern provisional presidit per Talleyrand. S'havia adonat que els mariscals no obeïen les seves ordres, no volien morir per ell. N'hi ha prou de morts. Estaven cansats de morir per ell. L'obligaren a l'abdicació i el proclamaren sobirà de l'illa d'Elba, -l'illa toscana on he vingut a passar uns dies de vacances-, rebria una renda del govern francès i seria vigilat i controlat per la marina anglesa. "Les potències aliades -tornava a dir-se-, no fan la guerra a França, sinó que és contra mi que combaten. Contra Napoleó". I reapareixia una por vella: "Qualsevol dia em posaran un verí en un tassó d'aigua. És estrany que ja no ho hagin fet".
Quan partí del palau de Fontainebleau, s'acomiadà de la guàrdia. Viatjaria a l'illa en una fragata anglesa i, un cop arribat, pensà que aquest era el seu territori, el que li quedava de l'imperi. "M'he reservat la sobirania i la propietat de l'illa d'Elba, quan m'he vist obligat a renunciar al tron de França". Sonaren els tambors a la seva arribada. Va pensar que la ciutat estava bruta, que feia olor d'excrements, i manà que no els llançassin al carrer. Dictà lleis que en regulassin la higiene, féu reformes econòmiques, introduí a l'illa el conreu de la patata, féu sembrar oliveres -potser són les que he vist pels turons i marjades-, i féu obrir camins. S'instal·là en un petit palau, al qual féu reformes, a la zona dels Molins, al capdamunt de la capital, oberta al mar. I a aquella casa ordenà que l'etiqueta fos respectada i hi organitzà festes i balls. Hi reproduí la cort, una petita cort plena d'esplendor i fosca. Una caricatura? Fins a aquest lloc li arribava la premsa d'Anglaterra i de França. Aquí va assabentar-se que el govern provisional havia cridat a Lluís XVIII, un Borbó, i li havien ofert la corona. Va pensar: "Jo encarn una altra França, més moderna, més justa i més nova". Els diaris que arribaven del continent deien que estava boig i que la causa de la bojor eren les malalties venèries que havia aplegat arreu, ençà i enllà. Enyorava Maria Lluïsa, la seva dona, i el fill. Aquí va rebre la notícia de la mort de Josefina i es va entristir, en pensar en els dies gloriosos. Vingué la seva mare i s'establí en una casa de Marciana Alta, un poble situat al pendís d'una muntanya, fins a tocar el mar. Cada nit Napoleó acudia a visitar-la, parlaven. Ha llegit a la premsa que es parla de deportar-lo a l'illa de Santa Elena, enmig de l'Atlàntic. Decidí escapar-se i tornar a França. "Arribaré a París". Va fugir d'amagat el dia en què el mariscal anglès que el vigilava havia viatjat a Florència. Havia preparat la partida. Va convèncer la guàrdia, s'emportà una guarnició de soldats. Partí, dia 26 de febrer de 1815. Es deia: "El país m'espera".
