Fa pocs dies, només una setmana, mentre recorria els carrers tortuosos de la ciutat de Bari, la Bari Vecchia, ajaçada davant la mar Adriàtica, em vingué a la memòria, alhora que visitava la basílica romànica de Sant Nicolau, bisbe protector dels pescadors, la història d'un naufragi que succeí en aigües de l'illa de Formentera, fa molts d'anys, potser, més de dos-cents. El cas és que un vaixell procedent d'aquell port que comerciejava amb el Nord d'Àfrica, el Sant Niccola di Bari, naufragà sota els espadats de la punta de la Mola. Els formenterers que s'adonaren del desastre, i que no era la primera vegada que succeïa un fet com aquell en aigües pròximes, esperaren que retornàs la calma al mar encès de fúria per acudir a rescatar els aprofitalls i les mercaderies que encara podien treure's. No hi acudiren a salvar una vida ni dues, si és que encara se'n podia salvar alguna. L'afany d'arreplegar el botí allunyava de les seves ments la idea de socors. Es llançaren a repartir-se els guanys extrets de la mar, perquè la mar és de tots. Pocs dies després, arribaren les ordres: el bisbat d'Eivissa reclamava una part del benefici i el virrei de Mallorca insistí en què havien de fer-li arribar la part que per llei li era deguda.
Pensava, mentre recorria els carrerons i les petites places, els balcons atapeïts de roba estesa, en aquells mariners que, procedents d'aquesta ciutat, perderen la vida en naufragar la nau en què viatjaven just a tocar els rocams del llevant de Formentera. I mirava els portals encortinats de les cases amb homes i dones que seien a la fresca de l'ombra. Era un matí d'agost i el sol flamejava, els al·lots jugaven a encalçar-se entre les buguenvíl·lies. D'un d'aquells portals sortia una música festosa, d'algun altre, olor de menjar just acabat de coure. De sobte, davant meu, en doblegar un cantó, va comparèixer una dona que agranava el carrer. No m'era una figura desconeguda. He vist al meu poble dones que agranaven el tros de carrer que els corresponia. Hi havia una escampadissa de pètals de rosa i aquella dona els agranava amb lentitud, fins que, finalment, els recollia amb una pala. Em va contar que, d'aquell portal davant el qual hi havia l'escampadissa de pètals, aquell matí n'havia sortit una jove núvia camí de l'altar. "Ara mateix -em va dir-, són encara a l'església. Ha sortit d'aquí mateix esplendorosa, enamorada. Miri..."
Davant el portal de la casa de la núvia, a l'altra banda del carrer, el jove nuvi havia penjat un llençol blanc retolat amb lletres vermelles. Una tela blanca travada pels quatre cantons a la façana. Hi havia escrit, les lletres molt grans i vermelles: "Il nostro sogno si sta per avverrare, amor mio..." M'agrada traduir-les: "El nostre somni és a punt de realitzar-se, amor meu, t'esper davant l'altar. Com als velles contes".
El nuvi sabia que els contes -els vells contes de fades-, acaben de manera feliç, amb un casori. Però aquest és el començament d'una altra història. Vet ací què en diu mossèn Alcover: "...el rei es cansà d'esser fadrí, i va fer unes dictes que havia determinat de casar-se", "maldecaps que solen tenir tots els fadrins d'una vintena d'anys: els maldecaps de cercar una al·lota de primera...", "tu ets l'al·lota que fa una mala fi d'anys que cerc", "varen treure busca sobre quina de les dues havia de prendre, perquè li agradaven totes dues per un igual..."
Sobre el llençol blanc, el nuvi havia escrit amb lletres vermelles: "Com als vells contes". I estava disposat a viure, potser, un final de rondalla. Succeí a la ciutat italiana de Bari, quasi al sud, un dia calorós del mes d'agost d'enguany. Em va commoure, el llençol que havia penjat el nuvi i vaig pensar en la cara de la núvia en sortir de ca seva i trobar-se l'escrit, alhora que queia del cel o no sé d'on una embosta de pètals de rosa.
