He viatjat a la ciutat italiana d'Urbino, a la regió de les Marques, entre serrats i turons d'una verdor que acreix a mesura que t'endinses en la vall frondosa, i he passejat pels carrers costeruts i empedrats, absort en la contemplació de les grans construccions renaixentistes: el palau ducal, la casa en què va néixer el pintor Rafael Sanzio, l'església de Sant Joan, el convent de Santa Clara, l'església de Sant Domènec, el mausoleu dels ducs a l'església de Sant Bernardí, les muralles, les velles cases senyorials. Potser hauria de dir que les he respirat, aquestes pedres, l'harmonia de les construccions, la bellesa dels teulats i les cúpules, la verdor dels prats. Paga la pena de destacar l'assimilació amb que s'integren -una integració quasi invisible-, les edificacions de la ciutat vella i la gamma de verdors que brilla pels pujols.
L'esplendor d'Urbino i la seva grandesa artística es deuen sobretot a les aportacions del duc Frederic de Montefeltro que féu construir el palau ducal, la seva residència, i que, per primera vegada, va deixar-se de dir-se "el castell", per dir-se "el palau": que és el lloc on es viu de manera plaent, es fan festes i senyoregen les arts. És aquí on comença el Renaixement. I Castigione va escriure que aquell palau era el més bell que existia en totes les ciutats italianes. Aquí, el duc amant de la cultura -el retrat del qual pot veure's a la Galleria degli Uffizi de Florència, al costat de la duquessa, ambdós pintats per Piero della Francesca l'any 1472-, creà una cort principesca i va atraure al palau els representants més destacats de l'humanisme renaixentista. I a aquesta cort va prendre força la idea d'un nou tipus d'home -el gentilhome-, segons el descriu Baldassare di Castiglione a Il libro del Cortegiano, que en el fons és la descripció de la cort d'Urbino, però també la manifestació dels ideals polítics i culturals renaixentistes. L'ideal del cortesà és una persona educada i atenta, que alhora valora i respecta l'amistat, coneix la cultura clàssica, es diverteix amb els diàlegs filosòfics i viu platònicament enamorat d'una dama.Sembla que el temps no passa sobre la ciutat, ni que estigués tancada en una càpsula, i la màgia dels carrers aconsegueix atraure't com si t'hagués ferit la sageta d'un déu o, potser, d'un àngel.
Rafael Sanzio era molt jove, quan va marxar d'Urbino. Primer fou la mort del pare, mestre de pintors, després la mare. Acudí a treballar als tallers dels artistes més reconeguts, i aviat es féu un nom i un prestigi. A Roma, visqué intensament, acumulà riquesa, i fou considerat un mestre indiscutible, el més sol·licitat. La ciutat, la cúria vaticana, els palaus constitueixen els escenaris del seu ascens irresistible. Tant que, Miquel Àngel, l'altre gran geni de l'època, partirà de Roma fastiguejat i no hi tornarà fins després de la mort de Rafael, l'any 1520, quan només tenia trenta set anys. Durant més de vint aquell jove refinat i elegant havia aconseguit la confiança del papa, la complicitat dels intel·lectuals més exigents i l'amor de Margherita Luti, la filla d'un forner del Trastevere, la Fornarina, amb la qual se suposa que s'havia casat en secret. Després de la mort de Rafael, Margherita ingressà al monestir de Santa Apol·lònia, a la mateixa ciutat de Roma. Però abans, havia estat incapaç de resistir-se als encants d'Imperia Cognati, la prostituta més desitjada. Havia estat amant del propi Papa, Juli II, diuen que això fou quan encara no era Papa, i d'alguns cardenals. Rafael la féu servir de model per a diversos quadres de tema mitològic. Al funeral d'Imperia, que morí l'any 1512, celebrat a la basílica de sant Agustí, hi participà mitja cúria romana i el Papa guià l'acompanyada fúnebre revestit amb els ornaments de dol.
