Tots els anys, en arribar Sant Jaume, que aquest dia el meu poble del Pla celebra la festa major, m'encamin a la plaça de l'Església, com qui acut a celebrar un vell ritual, disposat a participar en la gran festa del ball dels Cossiers. Afortunadament, mai de mai, res no m'ha impedit acomplir amb el requeriment de la celebració. Cau un sol de justícia. Potser, una mica d'aire remou les paperines i les ombres que se'n projecten sobre l'empedrat tremolen. Els músics es disposen a tocar els instruments: el flabiol, el tamborí, les xeremies, mentre els Cossiers es preparen per a la dansa. La gent es col·loca per a la rotllana i el dimoni marca amb la barrota l'espai de la festa: l'espai sagrat del cerimonial.
La màgia de la dansa dels Cossiers deriva de dos elements aparentment contradictoris: els colors i les ombres. He dit que el dimoni delimita l'espai. Els al·lots l'estiren, el punyen, no cessen de fer-li impertinències. Cerquen enganyar-lo. I enganyar el dimoni és un dels aprenentatges més valuosos que podem fer en el transcurs de la nostra educació sentimental. Malgrat els al·lots, la barrota defineix l'extensió i el volum de la bauxa. Comencen els músics a sonar. Els colors dels vestits dels Cossiers són el groc, el verd, el vermell, el blanc, i la fantasia dels mocadors que porten a les mans i s'alça en cada salt. El vestit de la Dama és blanc: una falda de randes, un capell rodó i una faixa vermella que acaba amb una flocada. El del Dimoni és tot d'una peça de sac pintat de monstres horrends, la màscara negra i les banyes.
Com els he descrit, els colors podrien semblar estàtics. No en tenen res, d'estàtics. Diria que són colors en moviment, colors que salten, que es mesclen entre ells, que vibren, que es barallen amb el sol, que es fan i desfan en múltiples matisos. Colors travessats per l'ombra de les paperines. Potser, hauria de pensar en una pintura impressionista, perquè els colors tremolen incerts com en un quadre de Claude Monet. Dansen els Cossiers i em recorden els nenúfars vermells, i grocs, i verds. Els colors es mouen i el teu ull que observa la dansa capta la impressió que fuig, momentània. La impressió que només dura un instant. Mai no són iguals, els Cossiers, i ho diu qui els ha vist tota la vida. Ni la llum és igual, encara que faci -gairebé sempre en fa per Sant Jaume-, un sol rotund. No és igual la llum -com voleu que ho sigui d'un any a l'altre?-, ni són iguals els seus moviments. Sobretot, no és igual la teva mirada. Perquè els teus ulls mai no els miren de la mateixa manera.
Ressona el compàs des de la fondària del temps. Els Cossiers dansen, però els seus salts mai no són iguals. Si els saps mirar, segurament els veuràs sempre iguals, però diferents. És la permanència de la festa i alhora fugitiva. I al costat dels colors, les ombres. M'agrada veure com dansen les ombres que es projecten sobre el trespol de la plaça de l'Església. És una il·lusió òptica? La música, els colors i les ombres. Podrien semblar taques que es mouen al ritme dels cossos. Potser l'origen de l'art es troba en aquest punt: Un dia, un home o una dona decidiren dibuixar el contorn de l'ombra d'una figura exposada al sol. Podia esser un altre home, o un animal, o l'ombra d'un arbre. Potser aquest home o aquesta dona podrien esser els primers impressionistes de la història, uns precursors de Monet, de Renoir, de Degas... Haveu sentit contar aquella història que diu que Sant Pere curava els malalts només que passassin per la seva ombra? Ens remet al simbolisme màgic de l'ombra, a la relació de la llum i les ombres. Els cossiers dansen, i alhora dansen les seves ombres. Paga la pena, mentre dura la dansa, de girar els ulls vers l'empedrat. Hi veureu un altre ball. I, en alçar-se els mocadors, veureu, sobretot, un joc d'ombres misteriós i màgic. També les ombres exhalen l'olor d'alfabeguera. I l'ombra de les espirals dels cascavells de les cames acompanya la bona olor que la festa desprèn.
