La setmana passada hem assistit a la celebració del 50 aniversari de la Galeria Pelaires, una efemèride que em permet manifestar la meva gratitud al seu fundador, l'amic entranyable Josep Pinya, galerista, dinamitzador cultural, incansable i audaç a l'hora de cercar nous artistes la qualitat dels quals era inqüestionable, l'home que ha dedicat la millor part de la vida a aconseguir alçar un centre d'art contemporani que ha esdevingut un indret d'acollida de creadors d'art: escriptors, músics, pintors, alguns vinguts de l'altre cap de món, però que havien cercat a l'illa el seu recer i trobaren un home rigorós i inquiet disposat a obrir-los les portes del seu espai, d'un centre on ha arribat l'art més important de la segona meitat del segle XX.
No he de dir fins a quin punt els mallorquins som poc generosos a l'hora de manifestar el nostre reconeixement, de donar les gràcies. I sempre ens val una excusa per no fer-ho. No em direu que això no sigui una mica mesquí. Com si portàssim la malfiança encastada en alguna neurona perduda al laberint de la memòria. Pelaires representa la brillantor de l'art del nostre temps. I sé de cert que la nostra vida cultural no seria igual si la galeria que Josep Pinya va inaugurar dia 8 d'agost de 1969 no hagués existit. És cert que hem anat a desembocar en la dictadura de la rendibilitat immediata, però d'això n'és responsable el capitalisme salvatge del nostre temps. L'art, en tot cas, haurà contribuït a aminvar la fúria. Avui, triomfa el mercat, disposat a liquidar "allò que no té preu". I la vibració creativa que irradia un centre d'art, un espai de cultura, és una d'aquelles coses que no tenen preu.
Quan Josep Pinya obrí la seva galeria, feia devuit dies que Neil Amstrong havia fet una gesta que semblava impossible: havia posat per primera vegada un peu humà sobre la superfície de la lluna. També en fa cinquanta anys. L'art, la ciència, la poesia havien giravoltat entorn del satèl·lit de la terra. Els artistes romàntics l'havien contemplat amb malenconia, però l'observaven de lluny i mai no haurien arribat a pensar que un dia l'home fos capaç d'arribar-hi. La creació de la Galeria Pelaires tenia alguna cosa de semblant a aquella proesa. Josep Piña s'atreví a allargar la passa i a posar el peu a la lluna. Era la lluna de Man Ray, de Marc Chagall, de Dalí, de Joan Miró... La lluna que els artistes havien somniat, perquè sabien que una societat no viu sense cor ni somnis.
En el moment en què sorgeix Pelaires no feia gaires anys que la societat illenca havia iniciat el seu procés de transformació d'una realitat sòcio-cultural agrària cap a una economia basada en la indústria turística. Diria que la galeria ha estat testimoni d'aquesta evolució fins a arribar a la fatiga actual, al desconcert, a la massificació incontrolada. Eren uns temps difícils, el franquisme i els seus acòlits regnaven i atropellaven tot el que feia olor de progrés, de canvi de mentalitat i d'innovació. Pelaires hagué de suportar algun d'aquells atropellaments que els incontrolats del règim podien dur a terme impunement. Era un temps caspós, cruel i ranci. Hi havia també uns sectors socials inquiets, àvids de noves idees i que anhelaven que la modernitat arribàs finalment a l'illa. No he de dir el paper que jugà Joan Miró a l'hora d'impulsar aquella experiència i vincular la galeria als noms fonamentals de l'art del segle XX. Jo hi era aquell vuit d'agost a Pelaires i record a Joan Miró, acompanyat de dona Pilar, somrient, satisfet de veure que un nou espai s'obria a l'aventura de l'art.
Ara mateix, en començar les celebracions del cinquantenari, Pelaires presenta una mostra d'un grup d'artistes no gaire nombrós que ha exposat a la galeria al llarg de molts d'anys. He de dir que es tracta d'una tria molt ben escollida. Us recoman que hi aneu i us passegeu entre les obres que hi són exposades. Respirareu les solituds de Rebecca Horn, les fractures del temps de Marisa Merz, les abstraccions fràgils de Gunter Förg, les arenes convulses d'Antoni Tàpies...
