M'enamoren les vaques que veuen passar els trens, impassibles. Lentes, pasturen pels camps de farratge, indiferents, estoiques. Passen els trens i elles no s'immuten, insensibles a les emocions que procura el pas d'un tren. Res no pertorba la placidesa del camp, la verdor dels sembrats, els colors llampants de les herbes boscanes: el groc de les margarides, el vermell de les roselles, el lila de l'espadella, el blau de les cama-roges, la intensitat violada de les flors de card. Passen els trens. Els passatgers estan entretinguts amb la petita pantalla del telèfon, llegeixen notícies, miren si troben algun acudit, escolten una mica de música, responen un correu... No reparen ens els paisatges per on passa el tren: els camps d'ametlers, els alzinars, les pinedes. És la nova pornografia. Els passatgers no saben que passen a prop d'un ramat de vaques tranquil·les, inalterables al pas de tots els trens. Em diuen que succeeix el mateix amb les vaques de l'horta del Pla de Sant Jordi, a tocar l'aeroport. S'alça un Airbus carregat d'alemanys, arriba un Boeing farcit d'anglesos i les vaques, com aquelles que veuen passar els trens, impassibles, tampoc no s'immuten. Fa una partida d'anys, el pintor Tomàs Horrach, bon amic, em regalà un quadre que representa una guarda d'ovelles que pasturen entre els molins desmembrats de l'horta de Palma, no gaire lluny de les pistes d'aterratge. Els animals viuen tranquils, malgrat l'estrèpit dels avions que s'alcen i baixen. Ho he escrit en altres ocasions: la metàfora de l'illa és un immens aeroport voltat de llits. El pintor, quan em va fer entrega del quadre em va dir: "Si vols que en aquest cel, part damunt les ovelles, hi pinti un avió que s'alça, puc fer-ho. Tanmateix, no hauré de canviar l'actitud dels animals que pasturen calmats". Li vaig dir que no, que el quadre suggereix que l'avió acaba de passar. A la pintura no el veiem, però n'intuïm el rastre.
En aquest moment no estic en disposició de dir si és possible l'amor entre els humans i les vaques. Fa molt de temps vaig escriure un conte en què una vaca -la vaca Galana- s'enamorava d'un estel remot, perdut en la immensitat de la nit. L'observava d'estiu des de la pastura fins que decidí escriure-li una carta d'amor. La vaca escrivia: "D'estiu, quan la fosca és més clara que mai, els meus ulls et cerquen pels camins embullats de la nit. La mirada s'allarga pel cel constel·lat fins que et puc reconèixer, més lluent que cap altre, sempre penjat al mateix lloc, entre milers d'estels. La teva, però, és la claror més viva..." Pel paisatge per on pasturava la vaca Galana, no passava cap tren. Però, bé que es pot veure, podríem dir que aquella era una vaca romàntica. No sé si en queden, potser qualcuna de les que veuen passar els trens, impassibles.
El problema que els humans tenim amb els animals -amb alguns animals-, és el mateix que ja tenien els homes del paleolític. No hem avençat ni una passa: llavors succeïa de la mateixa manera que avui. O l'animal et menja o te'l menges tu. Una manera de viure en conflicte. M'enamoren les vaques que veuen passar els trens, indiferents i lliures. Són bona gent, pacífiques, no fan mal a ningú en no esser a les mosques que les molesten. Una espolsada amb la cua i prou. M'agrada veure-les que pasturen, parlar entre elles quasi en silenci. La Pedagogia pot aprendre molt de les vaques. Mentre veuen passar els trens, rumien. Vull dir que l'herba que han menjat retorna després a la boca i la tornen a assaborir i l'acaben de mastegar entre les dents. Així ho haurien de fer els estudiants. Arriben els coneixements i, després, convé tornar-los a pensar, tornar-los a discórrer, a cavil·lar. I no distreure's amb els trens que passen. Pensar i repensar la matèria d'estudi. Com ho fan les vaques amb l'herba fresca.
