Vet ací que, diumenge passat, tocades les vuit, a l'hora del fosquet, em vaig seure davant el televisor disposat a seguir el recompte dels vots i a escoltar els discursos dels comentaristes polítics, les interpretacions dels politòlegs, les declaracions en calent dels candidats, les expectatives dels militants dels partits. He de dir que la campanya electoral -el que havia pogut llegir a la premsa, les entrevistes radiofòniques, els debats que va transmetre la televisió-, em va produir un cert malestar. No fou una campanya neta, intel·ligent, brillant, capaç d'estimular la reflexió, l'anàlisi, la consideració dels programes polítics i de les propostes. Em va produir malestar i inquietud perquè vaig veure la campanya convertida en un circ -és que la gent vol espectacle?-, en un desgavell en el que les desqualificacions, els insults, l'envestida violenta, la mentida, l'ultratge, la misèria moral, les desqualificacions varen ser freqüents. No crec que sigui exagerat pensar que fou una campanya amb molt poca habilitat política i un excés de crispació.
Em vaig seure davant el televisor amb l'esperança, la petita il·lusió, que la llibertat del poble, allò que encara hauria de quedar d'honestedat, d'exercici de la noble i sincera voluntat democràtica, posaria les coses al seu lloc. Havia agafat un bloc i un bolígraf, per si de cas es deia alguna cosa que mereixia esser anotada. Hi portava una frase escrita, només una, que, perquè en llegir-la a la premsa m'havia fet riure, la vaig escriure a fi que encapçalàs el full. Era una pregunta del senyor Pablo Casado al senyor Albert Rivera pronunciada cap al final de la campanya: "¿Para qué vamos a andar pisándonos la manguera entre nosotros si lo que tenemos que hacer es sumar?" Em vaig seure davant el televisor amb aquesta frase davant els ulls. És evident que el que el senyor Casado, en dir aquesta frase, havia llançat al senyor Rivera no era més que una invitació al pacte entre partits. Doncs, si tanmateix haurem de pactar, si és que els votants ens donen l'oportunitat, per què hem de "pisarnos la manguera entre nosotros?" Doncs això: No ens trepitgem "la manguera", tanmateix, venia a dir, entre nosaltres i vosaltres no cal fer escarafalls ni moure brega. No hem d'oblidar que la " manguera" és més o menys la mateixa.
A mesura que passava el temps vaig descobrir vàries coses i he de dir que algunes m'alegraren. Cal constatar la derrota de les tres dretes i això és un benefici per a la democràcia. Tres dretes, tres "mangueres" que, contínuament, s'havien trepitjat un a l'altre. També vaig adonar-me que, potser mai, les candidatures havien estat tan pintoresques com enguany. Varen dir, i no em vingué de nou, que entre els candidats hi havia toreros, militars retirats, actors de cine fracassats i algun polític trànsfuga. Vull dir, quan dic la paraula trànsfuga aplicada a un polític, que es tracta d'un personatge que avui pot formar part d'una formació política i demà d'una altra, segons d'on bufa el vent i es mouen les cadires. Les velles agrupacions de balls populars de la nostra illa feien un ball -no sé si es deia el copeo matancer- que venia a definir el perfil del trànsfuga. És clar que, si es tractava d'un ball, podríem pensar que es tractava d'una recreació artística. Els cantadors i els músics fan: "Un botet aquí, un botet allà / sa volta redona i així el sé ballar". Doncs això és el que fa el trànsfuga: "un botet aquí, un botet allà".
Cap al final de la transmissió hi havia entre els perdedors molta malsofridura i desencant. La dreta ha perdut vots, cridaven eufòrics els guanyadors de les eleccions. I un altre: La dreta nacionalista espanyola ha perdut vots. La dreta nacionalista espanyola és incapaç d'imaginar una altra Espanya: moderna, europea, democràtica, culta. No sé si continuaran "pisándose la manguera". És probable que ho facin. En plena eufòria electoral hi havia qui parlava del poder de la banca, dels poders fàctics, de les pressions a l'hora dels pactes, dels estranys companys de llit que et pots trobar després d'unes eleccions...
Assegut davant el televisor, em vaig adormir. No sé quin temps va durar el meu son. Quan em vaig despertar tot havia acabat. Encara vaig esser a temps de veure el final d'una pel·lícula de l'oest.
