M'he posat a la fila per entrar a l'esquàlid país de les meravelles, el nostre? Però són meravelles de barraca, de les que en altre temps exhibien als mercats i a les fires, als indrets on s'aglomerava la gent i feia festa. Podia esser en ocasió de la celebració d'un sant, d'una fira de maig, d'una acampada vora el mar, d'un encontre de veïns, de la festa major d'estiu. M'he posat a la fila.
És com qui acut a la fira del Ram i espera per entrar al castell de la bruixa. En la vida de cada home i de cada dona sempre hi ha un castell a l'interior del qual ens espera una bruixa. El drama consisteix en què, quan hem entrat a l'interior del castell, la bruixa calla, ni que fos una morta. Només a vegades la sents respirar. No hi ha res pitjor que el silenci de les bruixes. És un silenci fosc. Mentre esper a la fila, he observat la gent del meu voltant. Són persones normals: uns pares joves carregats de fills, uns avis amb els néts, tres o quatre jovençans que fan comptes de riure's del món, un home solitari, dues al·lotes amb els cabells reülls. He dit que són persones normals, però ara no sé si la normalitat existeix. És difícil i potser vulgar. No he sabut estar de fer-me aquesta pregunta: Què hi cerca aquesta gent al castell de la bruixa? Hem arribat a esser una trentena, potser alguns més, tot esperant que el castell es buidàs de la sessió anterior. També m'he fixat amb la gent que sortia del castell. Feien cara com d'esperitats, circumspectes, com si vinguessin d'uns exercicis espirituals.
Al país esquàlid de les meravelles hi trobaràs la flora i la fauna més pertorbadora. És com si els que s'hi refugien, perquè en el fons es tracta d'un refugi, vinguessin a retre-hi culte a la monstruositat. Una mena de culte diabòlic. L'esplendor dels frikis. Escriví Giordano Bruno que som una "ombra profunda". A l'interior del nostre castell particular pots trobar-hi la dona barbuda, una sirena, l'home elefant, l'al·lot que té cara de ca, un pigmeu, un esquelet vivent... Quan era al·lot al meu poble del Pla una companyia de circ que actuava a la placeta del Sitjar va portar una dona barbuda per a que tothom s'esveràs de les extravagàncies i les rareses de què era capaç la naturalesa. Sortí la senyora, la barba poblada, amb el vestit propi de la tradició aragonesa disposada a cantar una jota. Però ningú no va creure-ho, que fos una dona i quatre jovenots l'encalçaren disposats a treure-li la falda i explorar el misteri ocult entre les cuixes. Hagué de protegir-la la parella de la guàrdia civil, però ni els guàrdies es fiaven de la feminitat d'aquell ésser barbut que volien fer passar per una dona.
Sempre havíem pensat que els monstres habitaven en una terra remota, lluny dels nostres espais. Ara diuen que habiten en la profunditat de la nostra ànima, que és com dir en un racó secret de la ment. Des del seu amagatall, el monstre dialoga amb el teu jo secret. I és que en el teu jo secret trobaràs sempre la imatge del friki que portes amagat.
M'he posat a la fila per entrar a l'esquàlid país de les meravelles, el nostre? No sabia que les meravelles són al meu voltant, en un racó de l'ànima, silencioses com la bruixa del castell misteriós. Però la bruixa guarda un secret que difícilment revelarà. Potser perquè he posat cara de bona persona he aconseguit sentir la seva respiració i que em digués el secret. M'ha assegurat que només l'havia dit en una sola ocasió: S'hi presentà un jove que tenia afanys de líder polític. Era un jove ambiciós i inquiet, una mica trapacer i desvergonyit. Es plantà davant ella i la suplicà que li donàs el secret que havia de portar-lo al triomf. La bruixa aquell dia no es va fer pregar i va trencar el silenci. Li va dir: Has de fer servir tot el que pugui esser utilitzat per mentir. Llavors triomfaràs.
