M'ho acaben de dir d'una forma simple: N'Aina Moll s'ha mort. No és com si s'hagués cremat una biblioteca o si s'hagués esbucat un patrimoni humà fràgil i infinit, és pitjor: aquella donota extraordinària, aquella filla gran del pare Moll, aquella germana de na Nina, amiga de l'ànima, era molt més que un personatge públic històric, era la dona que des que la vaig conèixer es va convertir en una estimuladora, una protectora, un catalitzador per batallar, batallar i batallar per la llengua i la cultura catalanes sense aturar, sense descans.
Aina Moll va fer al costat del seu pare els dos volums darrers del Diccionari Alcover-Moll i això és tot un exemple i una mostra dels treballs que desenvoluparia al llarg de la seva vida fructífera i entregada: com a investigadora d'exploracions lingüístiques per territoris ben diversos del català i com a gran gestora cultural que marcà les bases educatives per aconseguir la normalització lingüística del català en tots els seus territoris amb fervor, coratge i cremant-s'hi les celles davant el paper.
Aina Moll era seriosa, intel·ligent, escoltadora, plena d'humor lliure, feinera, estricta i molt benèfica per a tots els humans i, especialment, per als amadors del català literalment i en tots els sentits.
Tenia un gust verbal que resumia totes les altres qualitats. Des que va tenir ús de raó va prendre un partit radical, estimar la seva llengua catalana. I ho va fer d'una forma serena, constant i valenta al llarg de tota, tota!, la seva vida. Escric nerviós aquestes retxes. No era això el que Aina Moll em recomanava: solitud, temps, esforç, atenció, colzes. Allò que feia ella, allò que va fer sempre amb la constància de les valentes dones sàvies catalanes que són fars vius en aquests temps tenebrosos, difícil i convulsos. Gràcies, Aina!
