Un professor amic em diu que els estudiants d'avui no distingeixen un poeta d'un zombie. M'ho ha dit amb un cert sentiment de pena. El meu amic, tot i que li sap greu que li ho diguin, és un romàntic convençut que la poesia encara estimula la intel·ligència, nodreix la sensibilitat, esperona les emocions, procura el coneixement. No sé si tot això també ho fan els zombies. Quan era jove, el meu amic, i estudiava a la universitat, llavors els joves estudiants, de manera distinta del que succeeix avui, diferenciaven perfectament els poetes dels zombies. El record que, perquè s'entossudia a estudiar la sociologia del llenguatge poètic, recorria els carrers de la ciutat, acudia als mercats i a les places proveït d'un micròfon amb la intenció de preguntar a la gent amb què es trobava: "I vostè quin és el darrer llibre de poesia que ha llegit?" No és difícil d'imaginar la resposta. Sovint, aquell al qual es dirigia la pregunta responia com desorientat, ni que fos un zombie. Mai no s'atreví a preguntar si aquells homes i dones tenien una mínima idea del llenguatge poètic i els bens que procura. De què es tracta? En què consisteix? Un dia, algú li va respondre: "És que sóc un home negat per a la poesia", però tampoc va saber dir-li de què es tractava.
No és dificil entendre que la sensibilitat poètica és un recurs de la intel·ligència vinculat al llenguatge, a la fascinació per les paraules i a la seva funció constructora de realitats noves, sovint imaginades. Podríem dir que es tracta d'una energia, d'una força en acció. L'acció del llenguatge i els seus ritmes que extreuen el poema fora del magma de la mediocritat i les convencions, fora del marc que regeix les aparences. Perquè la poesia és, justament, l'aparició de l'inesperat, del que s'amaga rere la cortina de les aparences.
Fa una partida d'anys, més de quinze, vaig llegir un article -no podria dir on el vaig llegir-, en què l'autor es preguntava si la poesia és compatible amb l'economia de mercat, la qual cosa, traslladada al dia d'avui i a la nostra realitat, ens menaria a preguntar-nos si és compatible amb el nostre món: una illa maltractada, desbordant de turistes que compren un paquet de vacances a preu fet i uns empresaris -sortosament deu haver-hi excepcions- que pensen que els diners públics que genera el turisme han de beneficiar els seus negocis. Record que en aquell article es deia que ajuntar poesia i economia de mercat no sols és incongruent, sinó que pot arribar a esser una injúria. Algú pot creure que la poesia que s'escriu actualment a les nostres illes té alguna incidència sobre el mercat? La bellesa del llenguatge poètic ha arribat algun cop a les platges d'arena blanca sobre la qual es dauren els cossos dels turistes?
A pesar de tot, es podria pensar que la poesia sovint fa servir un principi fonamental de la teoria econòmica: aquell que cerca guanyar el màxim amb el mínim de temps i el mínim de despesa. Aquest principi el practiquen els nostres empresaris. Es tracta de guanyar el màxim de diners -d'augmentar el guany fins a l'extrem- malpagant els treballadors alhora que se'ls redueix el temps del contracte laboral. Si voleu, una virgueria poètica. També la poesia és, a vegades, això: la capacitat d'estimular un màxim d'emoció per mitjà d'un mínim de despesa verbal i un espai de temps breu que es tanca en un sonet, en tres o quatre versos o en una corranda.
Tot i que fan servir una mateixa estratègia que uns i altres han extret de la teoria econòmica, empresaris d'hostaleria i poetes arriben a objectius oposats. És clar, no en dubteu, serà cosa de zombies i poetes.
