Em produïren una estranya emoció les fotografies de B. Ramon publicades a les pàgines d'aquest periòdic, en ocasió de la festa de Sant Antoni de la vila de Muro. Succeí a l'horabaixa. Enmig de la plaça, davant la façana de l'església, el bisbe de Mallorca, abillat amb la capa pluvial i el solideu posat, obsequiós i prompte, beneïa una guarda d'ovelles. Un ramat de bestiar de llana, caragolades les banyes en espiral, passava xalest a fi de rebre l'aigua benefactora del sant eremita. La imatge és d'una tendresa que enamora. Una rere l'altra desfilaren les ovelles com si acomplissin un vell ritual. I el bisbe procurava que no en quedàs cap sense el benefici i la protecció de Sant Antoni que, des de temps immemorials, ens guarda els animals, siguin de pèl o siguin de ploma.
He dit que la fotografia és d'una bellesa tendra, amable. N'hi ha una altra a les pàgines interiors igualment atractiva: en aquest cas, un esbart d'oques passen per davant el bisbe i aquest les beneeix, somrient. Les oques desfilen estirades, el cap alt i el plomatge lluent. La fotografia m'ha recordat un conte dels Germans Grimm, L'ocatera, que explica la història d'una princesa que partí a casar-se lluny de la seva terra, cap al país del seu promès, i pel camí fou suplantada per una cambrera que formava part del seu seguici, la qual li robà el vestit de núvia, la corona i una euga misteriosa que sabia parlar. La cambrera aconseguí enganyar al rei jove i féu tallar el cap a l'euga, no fos cosa que parlàs i fes evident el seu engany. també féu que la princesa, a la que havia substituït, quedàs fora del castell obligada a guardar un esbart d'oques per les riberes del riu. Però un dia el cap de l'euga contà la història de la núvia falsa. Contà la veritat, només els animals no saben mentir, i es restablí la justícia. Les fotografies, tant la de les ovelles com la de les oques, de les beneïdes de Muro m'han fet pensar que, potser algun dia, la justícia tornarà a esser innocent com ho era en aquell temps en què els animals parlaven.
Els animals parlaven. Què es digueren la tarda de Sant Antoni les ovelles, mentre rebien la protecció de l'aigua? Què es digueren les oques estirades i presumides? No m'atreviria a dir que alguns animals no siguin capaços de representar-se el món en què viuen, de construir representacions imaginàries de la realitat, de crear mons de ficció. Serien les oques capaces d'escriure una novel·la? Els estudiosos de la vida animal han reconegut una certa intel·ligència a les bèsties. Hi ha ocells que fan servir les espines de cactus per extreure les larves dels insectes de què s'alimenten. Hi ha moneies que prefereixen menjar-se els moniatos rentats que no polsosos. Diuen que els ximpanzés es reconeixen a si mateixos dins un mirall i s'agraden de fer-se jutipiris. Diuen que les rates somriuen i bé sabem que la capacitat de somriure és una prova d'intel·ligència. I d'altres diuen que hi ha animals que comencen a mentir de ben joves; però això és un camp que encara està per explorar. Hi ha qui ha tractat d'interpretar la dansa de les abelles. Sabem que es tracta d'un llenguatge no verbal, però per mitjà de la dansa l'insecte avisa les altres abelles que al lloc on es troba hi ha flors de les qual podran extreure el nèctar. Ara imaginem-nos que, en passar per davant el bisbe, les oques haguessin començat una dansa. Mai no hi hauria hagut una festa a Muro com la d'aquell horabaixa. Mai de mai.
Però ara sé allò que les fotografies tractaven de dir-me. Potser són un exemple de la nostàlgia que a vegades sentim per aquell món perdut en què parlaven els animals i les oques dansaven. La nostàlgia d'un paradís que, possiblement, no ha existit mai. La il·lusió dels orígens, podríem dir-ne. Però d'uns orígens irreals, com és d'irreal la vida que, molt en secret, ens atrevim a somiar.
