És un bon senyal que els dos primers infants nascuts a Mallorca després de sonar les campanades amb què s'iniciava l'any 2019 es diguin una Catalina i l'altre Tomeu. Per ells, en Tomeu i na Catalina, tot just arribats a aquesta terra difícil, a vegades esquerpa, hem d'alçar les copes i hem de brindar amb una certa eufòria: Que la vida els sigui venturosa, que tinguin sort, que la fortuna els atorgui una mica d'inquietud, una mica de passió per la bellesa d'una melodia, d'un paisatge blau, d'uns versos transparents, que sentin curiositat per les coses, perquè la curiositat és a la base de la saviesa, que sàpiguen que el temps que els espera no serà fàcil, perquè la vida no té res de fàcil, que sàpiguen també que no els regalaran res, en no esser l'amor, perquè l'amor, quan és de veritat, sempre és de regal. Ell millor de tots els regals.
He de dir que el nom que es decideix posar a una filla o a un fill just acabat de néixer no és mai neutral i sempre s'hi amaga un significat profund: és el primer atribut d'aquell infant, el primer marcador social. El nom que posam als nostres fills diu de nosaltres qui som, però sobretot què volem ser. El recurs a la tradició de l'illa és una bona manera: posarem els noms dels padrins. No és una mala decisió. I és una forma d'evidenciar que no volem rompre la cadena que ens uneix al passat, que no ens avergonyim del passat. D'aquesta manera la nina o el nin que es diuen com la padrina o el padrí saben que formen part d'una cadena familiar, d'una història i d'una nissaga. És bo que ho sàpiguen. És bo que els expliquin la història o la llegenda d'aquella família. Perquè a totes les famílies hi ha una llegenda per contar.
La gent estufada sol deixar-se endur per la moda i pels noms que més sonen: el nom d'un rei, d'un líder polític, d'un futbolista, d'una actriu de cinema. La postguerra s'omplí d'infants que portaven el nom de José Antonio, la transició de la dictadura a la democràcia, fou de bona collita per als Juan Carlos. Ho fa, generalment, la petita burgesia, els rics de nou, els polls entrats en costura, la mossonea. Necessiten desmarcar-se del passat, rompre amb els lligams que els uneixen a la vella pobresa, a aquells temps en què "no eren ningú". De primer fou la traducció dels noms al castellà. Així, al nét de l'amo en Sebastià li deien Sebastián, al de l'amo en Gori, Gregorio, i a la néta de madò Margalida començaren a dir-li Margarita, i a la de madò Àngela li acabaren per dir María Ángela. També, Ángeles. D'aquesta manera tractaven de tenir contents els padrins, alhora que se'n diferenciaven. Volien fugir de la societat rural, pre-turística i pagesa, alhora que tractaven d'evidenciar la modernor i el refinament que havien après de la televisió i de les revistes per on pul·lula la gent famosa i la pseudoaristocràcia de paper cuxé.
També hem capgirat una de les tradicions més entranyables de la nostra cultura: en construir el diminutiu d'un nom, el fèiem pel final: Toni derivava d'Antoni, Gori, de Gregori, Quel, de Miquel, Cesc, de Francesc, Tasà, de Baltasar, Bet, d'Elisabet, Biel, de Gabriel, Lina, de Catalina, Tomeu, de Bartomeu, Tià, de Sebastià... Llavors hem acudit a la tradició forastera que pren les primeres síl·labes i hem fet: Magda, per Magdalena, Rafa, per Rafael, Gabi, per Gabriel, Gero, per Gerónima, Bartolo, per Bartolomé, Cata, per Catalina, Marga, per Margarita, etc.
A vegades, un determinat règim polític decideix inventar una tradició o imposar una moda. És el cas de Cuba, la de després de la Revolució. Es decidí que la gent havia de portar noms extrets de la ciència. Així et podies trobar una nina que es digués Hemoglobina Pérez, un nin que es deia Darwin Gutiérrez, Oxígeno Serrano, Galàxia Martínez, Nebulosa González o Anilux Romero...
