M'han dit que els japonesos acaben de crear un bebè-robot que els possibilita atendre les indispensables necessitats d'afecte. Es tracta d' una màquina intel·ligent que permet que les persones se sentin estimades per un infant artificial. Aquest bebè mecànic et somriu, t'acaricia la cara, et toca el nas amb suavitat, et fa afalacs i festes. És tendre, amorós, sensible. Sobretot, té dues qualitats de valor incalculable: no creix, això vol dir que sempre serà igual i, en acabar-se la bateria, vull dir que en consumir-se les piles, deixa de funcionar i, si de cas tens ganes que et faci més afalagadures i moixaines, només has de posar-li una nova bateria. Però, si no l'hi poses, et deixarà tranquil mentre tu vulguis. He dit que és una màquina i les màquines han d'estar a les ordres de les persones humanes. Només mancaria que la rentadora es posàs a rentar la roba quan li pegàs pel cap, que les màquines de tren es posassin en marxa quan els donàs la gana, que el teu ordinador decidís obeir les ordres d'unes altres mans diferents de les teves.
He dit que és una màquina, però intel·ligent. És fàcil de veure que el problema es troba en la intel·ligència. Sabem que el progrés de la intel·ligència artificial és altament extraordinari, gairebé inaudit. Em diuen que també hi ha robots que fan strip-tease, de la mateixa manera en què un home o una dona es despulla a poc a poc al compàs d'una música. És una màquina, la qual cosa vol dir que no té vida pròpia, que depèn de la càrrega elèctrica que porta. És, per tant, una entitat no humana. Es podria parlar de pornografia robòtica? Doncs, ben segur que haurem de parlar-ne, més prest o més tard. No sé si és necessari que els robots s'assemblin a nosaltres. La pregunta seria: Fins a quin punt el robot s'ha d'assemblar a l'ésser humà? En el cas del bebè, és evident que hauria d'assemblar-se a una criatura. En el cas de l'striptesa o de l'striptès, també. Perquè he de suposar que no deu fer cap gràcia assistir a un espectacle en què una màquina es despulla, per molta música que hi posin.
Es tracta de saber fins a quin punt els sentiments humans es poden transferir a una màquina. O si les màquines poden transferir sentiments humans a les persones. Potser, no és possible. Així que, quan el bebè-robot et fa moixonies, aquestes carícies tenen entitat humana? És mal de dir, per ara. I, un cop admesa l'existència d'entitats no humanes en el nostre entorn, què hem de fer amb elles? Com les podem reconèixer? Tinc la percepció que les ciutats n'estan plenes, que n'hi ha arreu, que passen pel nostre costat i prenen formes extremadament variades. Els trobam pel carrer, als cinemes, a la plaça pública, al mercat, a les grans superfícies, al teatre, als restaurants i a les tavernes. S'assemblen a nosaltres. No sé si els seus sentiments són de baixa intensitat ni si la intel·ligència és més poderosa o més magra que la nostra.
No sé si als robots els agrada veure ploure, sentir la brusquina que et refreda la pell, observar els paisatges, en aquests temps, tan verds, mirar les estrelles, de nit, des d'una terrada a la vora del mar. No sé si els agrada contar històries i sentir-ne contar. No sé si els agrada llegir poemes, cantar una cançó, dibuixar un vaixell damunt l'arena d'una platja, sentir-se la saladina sobre el cos, saltar sobre les ones i trepitjar l'escuma, olorar una rosa, sentir que el plor els remulla les galtes, despertar-se un matí i sentir vora teu el cos que t'enamora, riure com un boig, desxifrar una incògnita, escoltar l'ocell que canta enfilat en un arbre, observar com floreixen les flors boscanes, sentir com es fon una fruita a la boca, percebre l'olor de pa just acabat de coure, sentir la carícia d'una mà que t'afalaga el cos... Són aprenentatges que els robots potser no faran mai .
