Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies

Els núvols

Els núvols

Ha vingut a veure'm una amiga de tota la vida. Hem parlat una estona -una estona llarga-, del cel i la terra. Em diu que li agradaria obtenir la felicitat, però sense núvols. Què vol dir, la felicitat sense núvols? El seu clam em recorda un poema de Rosalia de Castro que vaig llegir fa molt de temps. Pertany al poemari Follas Novas, publicat l'any 1880 i porta aquest títol: Unha vez tiven un cravo. Explica que una vegada va tenir un clau ficat al cor, que no es recorda si el clau era d'or, de ferro o d'amor, només que li feia molt de mal, que la turmentava, que la feia plorar. Cansada de patir els dolors d'aquell clau es dirigí a Déu i li va demanar, ell que ho pot tot, que li concedís la gràcia del valor necessari per arrabassar el clau. Diu que ho va aconseguir i mai més va tornar a percebre aquell dolor, però sentia que, al lloc on havia tingut clavat el clau, li faltava alguna cosa. El dolor havia deixat un buit. La meva amiga ha entès la mica de lliçó moral continguda al poema i m'ha dit que li agradaria esser feliç sense núvols, ni claus, ni entrebancs, ni dificultats, ni embolics. Li he dit, però només era una observació, que el que ella reclama és la felicitat en estat pur; però estic convençut que no hi ha res que sigui pur en aquest món, sense elements estranys, sense imperfeccions, sense núvols.

No hi ha res que sigui pur en no esser els purs. A Mallorca diem que és pur el mig beneitot, el curt d'enteniment, el pobre de remeis. No vulguis, li he dit, una felicitat pobra de remeis, en estat pur. És cert que a vegades fem servir l'expressió "en estat pur" amb la intenció d'intensificar el significat, com qui explicita que la cosa és pura perquè és d'una magnitud i d'una evidència que ens trastornen. Es diu, per exemple: "Això és corrupció en estat pur", "lladronici en estat pur", "perversió en estat pur", "feixisme en estat pur". En alguna ocasió he llegit: "diarrea en estat pur", i m'ha costat una mica imaginar-me en què consistia. Llavors he sabut que es referien a la cultura.

La meva amiga reclama una felicitat sense núvols. Voltaire advertia que sovint cercam la felicitat sense saber a on la cercam, com els borratxos cerquen la seva casa, perquè saben que en tenen una. Nosaltres també tenim la felicitat entre els nostres projectes: "un estat de grata satisfacció espiritual i física", segons la definició que en donen els diccionaris. Doncs això, li he dit a la meva amiga, aquest estat de grata satisfacció, no l'esperis mai dels altres. I com que té certes vel·leïtats literàries, cosa que em sembla una estupidesa imperdonable, una manera de fer el pur, li he dit: No l'esperis mai, la felicitat, de la literatura. I perquè les meves paraules li han produït un efecte sorpresa li ho he tornat a repetir: No esperis mai la felicitat de la literatura ni del món que l'envolta: editors, escriptors, crítics, consellers de cultura... És un aviram que en la darrera cosa que pensa és en la teva felicitat. No ho oblidis, això. I, naturalment, actua en conseqüència.

Durant el temps que ha durat la conversa amb la meva amiga, mentre tractàvem d'escatir quins són els núvols que enterboleixen la felicitat -els núvols que ella desitja enfora, lluny-, hem arribat a la conclusió que la felicitat en estat pur suposa un paradís. I és evident que els paradisos sempre tenen un preu. I es tracta d'una paraula perillosa, perquè sovint la trobes en el llenguatge quotidià, en la publicitat. Hi ha paradisos artificials, hi ha paradisos sexuals, hi ha paradisos fiscals, hi ha illes que són un paradís. No se'n poden fiar, d'aquests paradisos. Ara saps que tenen un preu. La pregunta seria: Quins diners necessites per esser feliç? Però només de tu depèn arrabassar el clau, esbandir els núvols. Potser llavors els núvols i el clau et faran falta. No oblidis li he dit -i he posat cara de profeta- que la felicitat és una guerra.

Compartir el artículo

stats