Llegesc amb enorme indignació les paraules d'una jove referides a les dificultats amb què es troba per pagar una hipoteca bancària, ofegada per l'obligació d'encarar-se a uns interessos desmesurats. Les he llegit, aquestes paraules, publicades a les pàgines d'aquest diari, encara no fa una setmana. Deixaré de banda el tema dels interessos abusius a què fa referència, els enganys de què fou víctima en dir-li que el tipus d'hipoteca que subscrivia era una alternativa més barata a altres tipus de préstecs, de com ha de viure amb l'aigua al coll, sempre a punt de perdre la casa en què habita, de la publicitat enganyosa amb què els bancs revestien els seus productes, de com els tribunals, sempre disposats a fer que la justícia sigui igual per tothom, han decidit donar la raó als bancs, de com no li queda més sortida que acudir als tribunals europeus amb la mica d'esperança posada en què podrien refer la sentència. Deixaré tot això de banda i aniré a les paraules a què feia referència.
Explica aquella jove que, en veure's estreta, quan es trobava davant la impossibilitat de pagar puntualment, el banc no cessava d'assetjar-la, diríem acorralar-la, tan si era dissabte com si era diumenge. No la deixaven viure i arribaren al punt en què un agent del departament de quotes i càrregues impagades li entimà: "Si és necessari, ves-te'n a prostituir, en cas que no tinguis diners per pagar, perquè la primera cosa és eixugar la hipoteca". Diu que el banquer li va dir sense cap mania, però no sé si era la primera vegada que ho deia o si ho havia dit en altres ocasions a les joves amb dificultats de pagar. Potser, ho ha dit més d'una vegada. És com si digués: "Ves-te'n a fer de puta i ja em portaràs els diners que hauràs guanyat". No sé si el banquer sap que negociar o administrar els diners guanyats per una prostituta a la qual has empès a exercir la feina té un nom. No el vull dir per pudor. I és que avui, quan he llegit la notícia, m'ha pujat una calrada de pudor. També he sentit vergonya. No puc fer-hi més. I potser és que tinc la pell massa fina.
La primera cosa que em ve al cap, però potser és excessivament primària, és fer-li aquesta pregunta: "L'hauries donat, aquest consell, a una filla teva amb dificultats per pagar la hipoteca?" "L'hauries enviat a fer de puta i li hauries dit que et portàs el cabal que hagués arreplegat?" Probablement no l'hi hauries donat, un consell com aquest. Només en una societat tan perversa com la nostra es produeixen aquests fets repugnants: "Ves-te'n a fer de puta..." Llavors, amb els diners que hauràs cobrat als teus clients, no tindràs dificultats a l'hora de pagar el banc que, tanmateix, molt en el fons, t'estima. I tant, que t'estima. T'estima tant que consentiria que et dedicassis a fer de meuca -també se'n diu meuca-, pels prostíbuls o les cantonades. Perquè a aquell agent que aconsellà la jove, tant li era que fos meuca de prostíbul o cantonera.
No faré la llista de noms amb què la nostra llengua denomina el vell ofici: bagassa, meuca, barjaula, putanga, putana... La paraula putana ha tingut un llarg recorregut. L'empra Ramon Llull i es queixa que alguns homes estimin més les putanes que a Nostra Dona Santa Maria . També apareix als Sermons de Sant Vicenç Ferrer. I el Llibre de Tres diu: "Tres coses enganyen l'home jove: pluja menuda, vi dolç i llàgrimes de putana". La història de la jove a la qual un agent del departament d'impagats envià a la prostitució em recorda la història de La lozana andaluza de Francisco Delicado, en la versió que en va fer Rafel Alberti. Aldonza, la meuca andalusa establerta a Roma, aconsegueix amb l'ajut de les seves pupil·les parar les tropes de Carles V, que prefereixen la pràctica dels jocs amorosos amb les dones que emprendre el saqueig de Roma. D'aquesta manera, les amigues d'Aldonza no solament salvaren de la destrucció i el robatori la ciutat eterna, sinó que també alliberaren el papa i la seva cort de les agressions de la soldadesca.
Potser, l'agent d'impagats que encalentia el cap de la jove perquè es dedicàs a la prostitució només cercava la mateixa cosa: que les meuques salvassin la banca.
