Aquests dies, les imatges que m´han arribat dels carrers i les cases devastades per causa de l´aiguat que va caure sobre Sant Llorenç des Cardassar i els pobles i les terres de la seva comarca em produeixen una profunda tristor. També, un sentiment d´impotència alhora que se´m desperta la desolació i la pena. Potser hauria de parlar del poder inquietador de les imatges quan t´obliguen a dialogar amb la realitat, que obren el camp de la reflexió i subratllen la veracitat o la certesa de les coses que et mostren. He vist l´aigua desbocada pels carrers, mentre els cotxes rodolaven i les cases s´omplien de fang. He vist la desesperació damunt cada portal, a cada finestra. L´aigua tumultuosa ho anegava tot, arrabassava els arbres i se´ls enduia, prenia amb violència els mobles de les cases, les eines de treball, els electrodomèstics, el sofà, la roba dels armaris, esbucava les portes, llançava per terra el que trobava, esbaldregava les parets, destrossava els ponts, rebentava els camins... I s´enduia les vides. Els morts de la desgràcia ens pertanyen a tots: són els nostres morts.
M´ha agradat veure la resposta solidària de la nostra gent. Milers d´homes i dones han acudit de les ciutats i els pobles disposats a participar en la tasca, tan dura, de restablir la normalitat. He vist afanyar-se els bombers, els guàrdies civils, els militars de les unitats d´emergència, els submarinistes, els homes i les dones de protecció civil... He vist la gent, la bona gent, que arribava d´arreu de les contrades de l´illa i prenia els poals, els raspalls, les graneres, disposada a netejar els carrers i les cases, a refregar els trespols, les façanes, perquè tot era per fer. He vist aquells que s´ocupaven de l´avituallament, aquells que vigilaven que no mancàs un entrepà o un plat de sopa. Tot era per fer. He vist els que partien a la recerca del petit Arthur: al llit del torrent de ses Planes, a s´Illot on desemboca, he vist com resseguien el curs del torrent de ca n´Amer, com acudien als llocs on s´amunteguen les canyes, el cotxes, els mobles, les males herbes que la torrentada se´n va endur.
D´ençà de fa molts d´anys he tingut bons amics a Sant Llorenç. Sobretot, la gent que girava entorn del Club Card i la revista Flor de card, que pren el nom de l´única novel·la que escriví Salvador Galmés, entre un aplec de narracions breus d´extraordinària qualitat literària. Però la novel·la és l´homenatge de Salvador Galmés, ha escrit Pere Rosselló Bover que l´ha estudiada amb esmenat rigor, al poble de Sant Llorenç, el seu poble.
En diverses ocasions Galmés ens descriu els paisatges de la seva vida i hi situa les històries tràgiques dels personatges units a una naturalesa difícil i, a vegades, adversa. Vegeu a tall d´exemple les primeres línies de la narració El garriguer d´Infern. Diuen: "Entre el massís de Calicant i el puig d´Alpara, sobre una petita vall que llenega suaument vers la vila, les vessants frontereres de les dues muntanyes congrien el torrent d´Albranca, mort de set fins al gorg de Les Planes, a on s´atipa d´aigua, corre embriac per dins un codolar i es fica, fart de riure, dins l´entranya insadollable de l´avencar de Sant Llorenç". Hi ha sempre en les proses de Galmés una profunda relació entre la terra i els homes. I els paisatges de què ens parla són agressius i tràgics als quals atribueix accions i qualitats humanes. Ens diu que el torrent es fica "fart de riure"; però és un riure tràgic, amarg. A vegades es pot riure sense pietat.
Ara, l´obra de Galmés torna a esser un homenatge al seu poble. Com ho és el record d´es Pou Vell ran del qual començaren a enamorar-se n´Angelina i en Jaume Belluguins, un horabaixa d´estiu. Com ho és la memòria de n´Antoni Garrit que feia de paredador i contava rondalles -les contava de lo més bé- a mossèn Alcover-. Sabem que és un territori de llargues sequeres que han deixat memòria dels temps eixuts, de quan la gent acudia als sants i feia rogatives: Aigua vos demanam! S´assecaven els pous i les fonts, les collites es feien malbé i les cisternes restaven sense una gota d´aigua. Però quan plou en excés revenen els torrents i els carrers s´omplen d´aigua tumultuosa i fang. Succeeix, a vegades, a les valls mediterrànies... "Al llevant de Mallorca -escriu Galmés-, dins una vall ignorada i monòtona hi ha un cardassar...".
