Sovint m´agrada detenir-me en les anècdotes que giren entorn de les grans figures de la ciència o de l´art. A vegades s´hi troba una mica de veritat secreta, un perfum de misteri. El cas és que, fa pocs dies, en una lectura de temes filosòfics, em vaig trobar amb la història que us contaré, no sé si del tot certa, però he de dir que m´agradaria que ho fos. S´hi explicava un somni atribuït al filòsof francès del segle XVII René Descartes, racionalista, pare de la filosofia moderna, figura clau de la revolució científica. Molta gent coneix la figura de Descartes per una frase que els professors de filosofia s´han dedicat a popularitzar: "Pens, aleshores existesc". I, si no pens, naturalment, no es pot dir que existeixi. La meva mare va tenir una al·lota que l´ajudava a fer les feines de casa. A vegades, si em veia pensatiu, una mica capficat, com enredat en un embull de fils, em deia: "No pensi... Cregui´m, no pensi". A mi m´agradava seguir les seves recomanacions i, de sobte, m´aturava de pensar. I era un descans, perquè tenia la percepció que no existia. He de dir que, potser, no hi ha un plaer tan intens: la convicció que no existeixes, que has marxat del món. Au!, me´n vaig. Però aquella dona anava més enllà de Descartes. Aquest afirmava l´existència de Déu perquè, si Déu és l´ésser més perfecte, ha d´existir, ja que l´existència és la primera qualitat d´un ésser i, si no existís, no seria perfecte. Descartes no comptava, en canvi sí que hi comptava aquella dona que ajudava la meva mare, que la no-existència podia esser una qualitat superior a l´existència. De la mateixa manera que, quan deixava de pensar, sentia que tocava la felicitat.
Un dia Descartes, que anava prim de salut i s´aixecava del llit ben entrat el dia, va somniar un home misteriós i magre que li reclamava que li fes un obsequi. Va pensar-ho molt i, finalment, decidí correspondre a aquell requeriment i li regalà un meló. Tot això succeí en l´escenari d´un somni. Descartes va somniar que regalava un meló a aquell home misteriós i magre. Quan es va despertar, volgué trobar una explicació al somni tan estrany que havia tingut, però ja sabem que els somnis sempre solen ser-ho, una mica estranys. Però va pensar que, potser, aquell meló era un signe de fecunditat i, segurament, anunciava la fecunditat futura de la seva obra filosòfica, matemàtica, física...
Passaren els anys. Gairebé passaren dos segles. Succeí que l´any 1929 el biògraf de Descartes, Maxime Leroy, es va trobar amb aquella història referida al somni i decidí consultar a Sigmund Freud quin sentit podia tenir el fet que, encara que fos a l´interior d´un somni, el filòsof regalàs un meló a aquell home misteriós. Naturalment, Freud no es volgué engrunar els dits i va dir que li era difícil interpretar el somni d´un mort, d´una persona que ja no és a aquest món. I encara més si aquesta persona fa dos-cents anys que partí. El biògraf, no obstant, no es va donar per satisfet i insistí de forma reiterada, i tornà a fer-li la pregunta: Quin significat atribuïa Freud a la presència d´un meló a l´interior d´un somni de Descartes? I, encara més: No hem d´oblidar que un personatge estrany li exigeix un regal i que el filòsof decidí que el millor regal que li podia fer era un meló.
Finalment, Freud accedí a la petició de Maxime Leroy i va dir que a aquell meló, situat al centre d´un somni, possiblement se li podia atribuir un contingut sexual. Que el meló ens podria remetre a un plaer solitari. En definitiva, a la masturbació. Un plaer solitari... Aquell mateix plaer que vaig sentir cada vegada que, a instància de la dona que ajudava la meva mare, cedia a la seva sol·licitud: "No pensi... Cregui´m, no pensi..." Deixava de pensar i era com si m´embarcàs en una nau perduda. Era com si hagués caigut en un somni a l´interior del qual ningú no em regalava res.
