Dir que els cinc Concerts per a piano i orquestra de Beethoven són un referent és dir molt poc, ningú ho dubta. Ho són per la seva bellesa però també per la seva innovació, sobretot els darrers, que abandonen l'estètica del classicisme per explorar noves maneres d'entendre la relació entre el solista i la formació instrumental. Amb aquests concerts, amb les darreres sonates per a piano sol i amb els darrers quartets, Beethoven enceta el romanticisme. Darrere queden Haydn, Mozart i el primer Beethoven. Neix una nova manera de fer música que portarà a Mendelssohn, Schubert, Schumann i Brahms.
No hi ha dubte que el cinquè concert és el més popular. En diferents ocasions els melòmans l'han votat com a millor concert per a solista i orquestra de tota la història de la música. Naturalment són apreciacions sense validesa, però que indiquen la valoració que aquesta obra té entre els aficionats.
El Concert porta el sobrenom de Concert Emperador, que no li va posar Beethoven sinó que és un qualificatiu posterior que a hores d'ara no se sap amb certesa el perquè. Hi ha diverses llegendes al respecte.
Com és habitual consta de tres moviments, el primer dels quals té una durada força considerable i comença amb uns acords que alternen amb una introducció solista. Cosa que no era habitual. Normalment era l'orquestra qui tocava la introducció per després donar pas al piano. Aquí es a l'inrevés. Cosa que imitarien posteriorment Mendelssohn o Txaikovski.
Avui horabaixa tendrem ocasió d'escoltar aquesta obra mestra a l'Església de Sant Felip Neri de Palma (20h), a través de la lectura que en faran Andreu Riera i l'Orquestra de Cambra de Mallorca que dirigeix Bernat Quetglas.
A la segona part el Concert Romanesc de Ligeti una obra que si bé en un principi, abans de l'estrena, quan només s'assajava, va ser rebutjada, anys després es va convertir en una de les més interpretades del compositor hongarès.
