Fa unes setmanes em vaig referir a aquell vers de les Geòrgiques de Virgili que atribueix al treball, a la feina ben feta, duta a terme amb rigor, la capacitat de vèncer els contratemps de la vida i els seus entrebancs. Pocs dies abans, en un breu viatge a la ciutat de Cracòvia, havia visitat Auschwitz-Birkenau, el camp de concentració de presoners que ha simbolitzat amb més èmfasi l´extermini de milers i milers d´éssers humans procedents dels països que havien caigut sota l´ocupació i el domini nazi. Jueus, intel·lectuals, comunistes, gitanos, dirigents polítics, religiosos. Arribaven de Polònia, d´Alemanya, de França, d´Itàlia, de Grècia... Encara hi resten aquelles paraules que escriviren damunt la porta d´entrada: "El treball us farà lliures", i era una més de les perversions d´aquell règim miserable i cruel. Però són unes paraules que, encara avui, fan tremolar, només quan penses que les llegí aquella gent que es dirigia cap dret a l´extermini. Allí arribaven els trens carregats d´homes i dones, joves i vells, infants... Atapeïts, drets, sense una mica d´aire, sense menjar. N´hi havia que arribaven morts, després d´hores i dies de viatge. I no hi havia trens abastament. Les deportacions augmentaven. Himmler cridava al ministre de transports: "Ens fan falta trens. Necessit més trens. Necessit que els trens siguin llargs". Sobre la plataforma d´arribada es feia la tria. Els vells, els malalts, els que no servien per al treball ni per a les experimentacions del doctor Josef Mengele, eren tramesos directament a les cambres de gas. L´agonia podia durar vint minuts, poca cosa més. I de les cambres, als forns crematoris. Les cendres servirien per abonar els camps de conreu. Els altres, els condemnats a viure, es consumien en el treball. Era qüestió de dies, potser d´uns pocs mesos. He vist fotografies de gent que fa cua per entrar a les cambres. Els deien que havien de dutxar-se, que s´havien de desinfectar. Els prenien tot el que portaven: les coses més estimades, un record familiar, una peça d´art, el barram postís, per si duien una dent d´or. Els despullaven i els retiraven la roba. Els afaitaven el cap i guardaven el pèl, que es féu servir per fabricar certs teixits. Ara encara pot veure´s un magatzem ple de cabells, i trenes, i cues llargues, i cabelleres rosses. I un dipòsit de sabates. I un altre de maletes. I un altre d´ulleres. I un altre d´uniformes: els vestits de ratlles que els obligaven a posar-se, tot esperant la mort.
El turista, que en aquest cas podria esser jo, persegueix el record de l´horror. Li han dit: "Aquest és el lloc on aniquilaren milers d´éssers humans". I de sobte ha tret la càmera i comença a fer fotos. El turista es passeja pels desastres del passat. Succeí tot això en aquest lloc. I assaboreix la derrota, el dolor, les pèrdues. El sabor de la mort. El turista es pregunta: "Com és possible convertir un lloc de l´horror en un lloc visitable, transitat per turistes?" Què en queda del que va esser, d´allò que em podria fer reviure la ràbia, també la impotència? L´han netejat, aquest espai, d´alguns vestigis? Les dentadures postisses, les pepes de cartó, els tassons de plàstic, els plats de llauna, la gorra o la sabata que no és de ningú, una ampolla de vidre, un botó de l´abric... I la infinitud d´històries orals. Tot allò va succeir aquí mateix. No fa tant de temps. No era tan lluny... El record de l´horror mostra encara avui la cara més tenebrosa d´Europa. He llegit el llibre de Primo Levi: Se questo è un uomo, que he pogut aconseguir a la botiga, al costat de l´entrada. "Aquí se sentia l´odi, el menyspreu -escriu Levi-, no solament era present la mort. Recordau-vos del tatuatge d´Auschwitz que marcava els homes i les dones de la mateixa manera que es marquen els bous, el viatge en vagons de bestiar, sempre tancats, els números de matrícula..." Com era possible sentir-se vius? Es tractava de destruir la persona, abans de matar-la, d´anul·lar la seva vida, de torturar-la, d´aconseguir que sentís el terror molt a prop. La destrucció del cos, però abans, la destrucció de l´ànima. I l´olor de greixim humà que surt dels crematoris. La nàusea. I el fred. Obligats a viure sobre els propis excrements congelats. Si això és un home... Una passió inútil?
La feina ben feta. Només es tractava de transformar uns éssers humans en cadàvers. Era necessari posar a punt els instruments: el gas, la bala, la desnutrició, la tortura, la forca. Poca cosa més.
