M´he assegut davant el televisor i, de sobte, comença una tertúlia. Un dels que hi participen diu que, segons el seu parer, en desenterrar el cadàver de Franco haurien de clavar-li, ja que hi són, una estaca a la pitrera, no fos cosa tornàs a la vida i continuàs a xuclar sang humana. La sang dels pobres. Una estaca a l´indret del cor com, diu la llegenda, era necessari fer amb els vampirs. No diria amb tota seguretat que el Generalísimo fos un vampir. És cert que li agradava la sang fresca, però els vampirs, crec que impensable en el cas de Franco, es definien per una irresistible sexualitat salvatge i no crec que sigui adient aplicar-ho al cas que ens ocupa. Fa molts d´anys vaig aprendre, però ho aplicaven a Napoleó, que l´home que és capaç de fer tremolar el món és incapaç de fer tremolar un llit. Diuen també que els vampirs no es veuen als miralls, que no s´hi reflecteixen, i que no fan ombra, que els fan por la senyal de la creu i els alls. No crec que a Franco li fessin por els alls.
Aquell home que participava en la tertúlia insistia: "Li haurien de clavar una estaca al centre del cor". Com al comte Dràcula, vaig pensar. És clar que això només podria fer-se en el cas que arribin a desenterrar-lo. Tot i que sembla que l´exhumació està decidida, vull dir-hi la meva: No crec que sigui pertinent desenterrar-lo, el cos de Franco, i preferiria que no ho fessin. Seria millor que l´enterrassin més endins. Creieu-me: està mal enterrat i pagaria la pena que excavassin un clot molt més profund. Que cavassin fins arribar al centre de la terra, on diuen que Nostre Senyor va posar l´infern. Qui ha vist l´infern, però és un privilegi que només han tingut alguns sants, diu que d´allà no se´n surt mai i que tot és foc.
M´agradaria que no el traguessin. Per què l´han de desenterrar si, tanmateix, mai no ha estat enterrat del tot. Que rebentin el mausoleu i el converteixin en una muntanya de runes. Que l´esbuquin. Quatre petards poderosos, un a cada cantó i pum!, que no en quedi res. El varen fer, el mausoleu, els presoners polítics, els vençuts, tractats com esclaus. I va costar molta sang, moltes vides, molta suor innocent. És el fruit de la ràbia i la venjança. És el fruit del càstig que els vencedors imaginaren per als fills de la derrota. Que avisin els frares i els diguin que els queden quinze minuts per partir i que l´enderroquin i el converteixin en un caramull de pedres. Potser, és l´única manera d´enterrar definitivament la mòmia. I que resti per sempre sota el pedram de Cuelgamuros. I el temps farà la seva feina. Arribarà un dia que les pedres es cobriran de terra i potser hi naixeran herbes i, fins i tot, hi creixeran els arbres. D´aquí tres o quatre mil anys, arribaran uns arqueòlegs britànics i hi faran una excavació científica. I trobaran la mòmia sota les pedres. I no cessaran de fer-se interrogants.
Diria que del Generalísimo se n´han fet pocs estudis psicobiogràfics. Podria esser que n´hi hagués, però els desconec. Em sap greu. M´agradaria que m´explicassin les seves patologies, si tenia trastorns de la personalitat, quines eren les seves fòbies. I quines eren les ràbies. Sabem que tenia ràbia al món de la cultura, als poetes, als músics, als autors de teatre, als professors. Sobretot als mestres. Un ressentiment furiós. De Hitler, per exemple, ho sabem quasi tot: criminal i cínic, disposat a liquidar pobles sencers. Els estudiosos han arribat a aplicar-li totes les patologies que surten als tractats de psiquiatria. Expliquen que es masturbava molt, que retia als seus mostatxos un veritable culte fàl·lic. També diuen que tenia estats de pànic. I en provocava. També Franco en provocava. No sabem quin significat tingueren per a ell els mostatxos. M´atreviria a dir que fàl·lics, els mostatxos de Franco no ho eren.
