Aquesta setmana he sembrat carxoferes. He aprofitat la bona lluna. Una tira, al costat d´una paret baixa en un hort petit. Les carxofes prengueren el nom d´una nimfa, la jove Cynara, bella, d´ulls verds i violats, però voluble i espinosa. Zeus es va enamorar d´ella. Se´n va enamorar perdudament, però no el va correspondre i, enrabiat que estava pel menyspreu de la nimfa, la transformà en una carxofa verda, punxent, però afrodisíaca. Les carxofes inciten a l´enamorança i són l´emblema de les delícies que ens procura l´amor, a vegades punyents com un card. Punyent, però es desfulla com una margarida. M´estima...? No m´estima...? Al final, tanmateix, ens dóna el seu cor.
Els botànics diuen que procedeix d´Egipte. I a les pintures de certes tombes de la vall dels Reis, a l´altra banda del Nil, cap a on el sol es pon, podem veure més d´un ram de carxofes vora les blateres. Altres asseguren que la seva pàtria d´origen és l´Orient. I d´altres, encara, diuen que provenen de les illes Cíclades. Gairebé tots en situen l´origen a les riberes de la Mediterrània. El sol i la mar li donen una certa dolçor, lleugerament àcida. A l´Edat Mitjana se´n va perdre el rastre. Ni als receptaris de la cuina medieval, ni a les pintures gòtiques no apareix la carxofa. Retornà triomfalment el dia que Caterina de Mèdicis partí cap a França amb la finalitat de contreure matrimoni amb el rei Enric II. Des de la Toscana, arribà a París amb un cistell de carxofes. Era l´any 1547. Érem a la plenitud de l´Edat Moderna. A la capital francesa, la carxofa es va convertir en el menjar de moda. Tota la noblesa en volia, vull dir que anava boja per un mos de carxofa. I conten que la sobirana va estar a punt de morir per causa d´una panxada de carxofes. Era com si se n´hagués engatat, com si li haguessin pujat al cap. Se les menjaven fregides, crues, farcides, torrades, escabetxades, arrebossades, bullides, gratinades... Més tard, els pintors barrocs, sobretot els que pintaven natures mortes, les incorporaren de bell nou a la pintura.
En el llenguatge popular, les carxofes han tingut una presència destacable. Es diu d´una persona fluixa de voluntat que és una carxofa. I s´aplica tant als homes com a les dones: "Aquest home és una carxofa". En aquest sentit, la paraula carxofa es pot considerar una incapacitat, la mancança d´una de les potències de l´ànima. Però també és al cançoner eròtic. Sovint es fan servir eufemismes botànics per nomenar el sexe de la dona. Són eufemismes burlescs que accentuen la part més divertida del sexe. Així es diu: la nespla, la figa, la garrova, la poma, la pruna, la viola, la castanya... També, la carxofa. Vegem-ne algun exemple: "N´Antonina és una al·lota / que és bona per fer un ramell, / emperò té un aucell / que li pica sa carxofa". I n´hi ha una altra que comença dient: "Un pardal amb bones ganyes / apreta dins sa carxofa..." La llengua del cançoner popular és expressiva, fresca, rica, atrevida. Un prodigi de la capacitat dels homes i les dones de jugar amb les paraules. I la fascinació de la rima, perquè mai saps on et portarà.
A la meva família sempre hem tingut el costum de menjar-nos les panades de Pasqua acompanyades de carxofes amanides amb sal, oli i vinagre. Potser, és una deixalla de la celebració de la Pasqua jueva, que commemora la sortida del poble d´Israel de l´esclavitud d´Egipte. Déu ordenà a Moisés que el seu poble es preparàs per a la partida, poc abans de la darrera plaga. Li va dir que menjassin, juntament amb el pa sense llevat i l´anyell, les herbes amargues. Havien de preparar-se per a la travessia del desert. Potser el nostre vell costum és un residu d´aquella celebració. Les herbes amargues podrien esser la carxofes sobre la taula, arran del pa sense llevat farcit d´anyell. I nosaltres a punt per travessar els pedregars i l´arena de tots els deserts.
