Cap al final del capítol tercer de Mort de dama, Llorenç Villalonga posa en boca de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria, tan afectat d´entremesclar paraules procedents de llengües diverses i a embullar-se amb els significats, una afirmació que no solament escandalitzà dona Obdúlia Montcada, sinó també la seva cort de paràsits. Diu, l´il·lustre príncep: "-Sí senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor". L´Arxiduc prenia la paraula pudor per olor. Tots, potser hauria d´haver dit, tenim la nostra pròpia olor. També, les ciutats i, a vegades, tot un territori. En una ocasió en què vaig viatjar a Cantàbria, en sortir de l´avió i parar-me un instant al replà de l´escala, m´envestí, intensa, una olor forta d´excrement de vaca, inequívoca. Era un horabaixa en què l´aire anava mogut i, potser en aquella hora, vaig tenir el nas excessivament fi. He de dir que aquella olor no em va abandonar durant la setmana en què vaig romandre al país dels càntabres. Però succeí que, en tornar a l´illa, era el dissabte sant i, en sortir de l´avió en què havia viatjat, m´embaumà la bona olor de les panades de Pasqua. Vaig pensar que aquell dia centenars de forns, potser milers de forns, es dedicaven a coure una de les exquisideses gastronòmiques més populars de l´illa. Però aquests vells perfums, com l´olor de terra banyada, l´olor de pa calent, la venerable olor de figues forneres, han passat a la història. En queda, potser, un petit rastre en un racó de la memòria olfactiva. Si l´Arxiduc tornava s´adonaria que ja no fem pudor.
El cas és que els carrers de la ciutat -succeeix de manera freqüent per les vies per on es passeja la gent, encara que sia a mirar mostradors-, s´omplen sovint de perfums volàtils, fragàncies misterioses, aromes libidinosos que ens prometen una estona de carnalitat feliç. M´ha succeït en alguna ocasió topar-me de front amb una senyora que desprenia una fortor d´aromes incontenibles. No tothom els pot resistir, aquests efluvis i el cos reacciona així com pot: hi ha qui rebenta en esternuts, d´altres es maregen, podria esser que, fins i tot, algú en tingués alèrgia... Sovint aquests perfums porten noms de personatges coneguts: actors, músics, ballarins, estrelles del cinema, gent glamurosa que et voldria fer creure que, només que te´n posis unes gotes, seràs com ells. Ens morim de ganes d´esser com ells, tot i que sabem que no ho serem mai. Hi ha qui ha tret al mercat colònies que fan olor d´asfalt. Llavors tu fas la mateixa olor que les autopistes, i això em sembla una meravella d´integració en el paisatge. Tots hauríem de fer olor d´autopista, d´aeroport, de via de cintura, de depuradora, de clavegueram. Tothom put.
Fa uns quants anys, Gran Bretanya va prohibir la publicitat d´un perfum d´Yves Saint Laurent que mostrava despullada la model Sophie Dahl. Arreu, arran de les carreteres i de les autopistes, apareixien les tanques publicitàries amb el cos maquillat i enjoiellat de la model, les cuixes entreobertes, la pell d´una blancor intensa i escampades per tot el cos unes poques gotes de perfum. No sé si hi era, el perfum, però te l´imaginaves i arribaves a pensar que aquella dona et prometia el més intens dels plaers. Un èxtasi. Però també un engany. De sobte senties una fúria que t´impulsava a partir cap al centre comercial -qui dirà la força magnètica de les grans superfícies?-, aparcaves el cotxe -sabem que les grans superfícies estan situades en un pàrking d´enorme vastitud-, et dirigies a la porta, passaves els controls de seguretat -arreu hi ha controls que et vigilen-, i et dirigies cap a les escales metàl·liques. Ai, les escales metàl·liques són la més gran de les invencions del nostre temps, una meravella de la ciència i de l´art, quasi una escultura de Calatrava. I perdut en un mar de telèfons mòbils, rellotges, licors, joiells i sabates, arribes a la secció de perfums i cerques, cerques... Saps que tens la més subversiva de les felicitats a l´abast de les teves mans. No deixis que s´escapi. Ara tens l´èxit econòmic i sexual assegurat, què més vols?
