Dos llibres de poemes han ocupat el meu temps de lectura, durant les primeres setmanes de maig. Paga la pena de parlar-ne i convidar els lectors a compartir les emocions que m´han procurat dues obres d´una dimensió excepcional. Potser, perquè formen part de la millor poesia que s´escriu actualment a Europa. També, cal subratllar-ho, perquè han sorgit a les riberes del Mediterrani, en un temps en què els peixos rojos i blaus del nostre mar han començat a fer mala olor. Primer vaig llegir Aigües desprotegides, d´Antoni Vidal Ferrando, editat per Eumo. Quan el vaig haver llegit per segona vegada, aquest poemari, vaig posar un correu al seu autor i vaig dir-li que no solament m´havia commogut, sinó que em semblava que, a l´interior dels seus versos, tan ben construïts, s´hi destil·la tota la seva obra, la prosa i els versos que Antoni Vidal ha treballat amb una pulcritud exemplar, ni que fes servir la mà d´un jardiner que té cura de les paraules i les modela amb saviesa, alhora que depura els significats. L´altra lectura que ha ocupat el meu temps és la poesia completa d´Erri de Luca, editada per Seix Barral, en edició bilingüe i traduïda al castellà per Fernando Valverde. Una traducció, cal dir-ho, d´una gran bellesa i d´una força lírica que enamora. La veu poètica de l´escriptor napolità és d´una imprevisible claror i, com a Antoni Vidal, la memòria es fa estelles en cada vers.
En alguna ocasió he parlat de la meva relació amb Erri de Luca. El vaig conèixer fa uns anys a Montreal, al Canadà, a la ribera del riu Sant Llorenç. Participàvem al festival literari "Metropolis bleu", juntament amb altres escriptors arribats d´Europa i d´Amèrica Llatina. Record que, en una de les seves intervencions, va comparar l´home que escriu als fills d´Israel en la seva fugida d´Egipte de camí a la terra promesa. L´escriptor camina perdut en el desert -deia-, i el seu èxode és inalterable. Ara, la seva poesia reunida en el volum Sólo ida, Poesía completa em retorna a aquells dies blaus, a les converses que mantinguérem a la vora del riu, a l´institut Goethe, als espais on férem que la literatura tingués de sobte un rampell de vida. Coneixia les seves novel·les i sabia que Erri de Luca és un narrador d´excepció i un escriptor prestigiós, agosarat, valent, capaç d´enfilar-se fins al cim més alt on habita la bellesa, els seus textos et prenen el cor i exciten la imaginació. Les seves proses -també succeeix en el cas d´Antoni Vidal-, tenen el seu origen en l´oralitat i és com si ens abocassin en un precipici. En els relats que sentia contar pels carrers de Nàpols quan era un al·lot, els carres estrets, des d´on no podia mirar ni cinc metres lluny. Havia nascut l´any 1950 i els seus anys d´infantesa varen ser plens d´històries d´una amargor gèlida, la postguerra dura a la ciutat dels horrors. També Vidal Ferrando va esser un al·lot de postguerra, nascut l´any 1945 a Santanyí. Els uneix el mateix mar, la consciència de la derrota. Varen esser dos infants innocents? "Quan vaig aprendre la història de la matança dels innocents -diu Erri de Luca-, no em va impressionar. Els infants de Nàpols no eren innocents, perquè tots eren culpables d´haver nascut i haver-ho fet en aquell lloc". Nàpols és una ciutat plena de fantasmes i té una aura estranya, i fa olor de mar. També Santanyí, perdut entre els rostolls, fa olor de mar, fa olor d´algues, de sal i de suor. I els infants tampoc no eren innocents. I a vegades, com a Nàpols, hi veuràs ploure fang. És un fang que arriba del desert amb el vent que retorça les flors.
Tota la poesia de Vidal Ferrando i d´Erri de Luca parteix de l´experiència, del que han vist i han viscut, del que ha succeït. "Algunes nits sentíem cantar les ànimes dels mariners morts", escriu Antoni Vidal. I Erri de Luca: "Separan a los muertos de los vivos, es esta la cosecha del mar". Sobretot, parteixen del que ha succeït als més dèbils, als perseguits, als vençuts; però ambdós saben que la bellesa és una força capaç de capgirar el món, que, malgrat les catàstrofes que ens atorga el temps, malgrat la injustícia, la misèria i les pors, ens quedaran sempre les paraules. I les paraules són filles de molts homes. A través d´ells hem après que les paraules dels poetes ens protegeixen. Només amb les paraules dins l´alforja, qualsevol dia el poeta s´atrevirà a transformar la tragèdia en uns versos que cantaran la vida.
