Fa unes setmanes, en una entrevista que publicava Le Nouvel Observateur, l´escriptor napolità Erri de Luca parlava d´un tema que, dissortadament, no cessa d´estar de moda: de l´emigració de la gent que fuig de la fam antiga, de la misèria, de la pobresa o de la persecució política i es llança al mar Mediterrani disposada a morir per sobreviure. Parlava de les barcasses plenes de gent desesperada que arriba a les costes d´Europa amb la il·lusió de trobar-hi una mica de vida. Només una mica. De la gran tragèdia de les barques perdudes i de les vides que les ones s´enduen. Parlava de les màfies que trafiquen amb la misèria i la il·lusió de tants desgraciats. I al final feia referència a l´emigració dels seus avis que, a començaments del segle XX, partiren a Amèrica i el vaixell que els transportava, tot i que era incòmode i poc confortable, comparat amb les barques en què viatgen aquests homes i dones que vénen del sud, era un vaixell luxós. Diu: "Els meus avis emigraren a Amèrica, viatjaren en un vaixell de luxe, si ho comparam amb les condicions en què viatgen els immigrants d´avui i jo no puc admetre que el meu mar Mediterrani, aquest mar del que en dic Mare nostrum, hagi esdevingut el lloc on ells van a morir. Jo no accept que els peixos que menj s´hagin nodrit dels cossos d´éssers humans, no accept que el Mediterrani hagi esdevingut un cementiri".
Vaig conèixer Erri de Luca el mes d´abril de fa quatre anys a Mont-réal, al Canadà. Ambdós participàrem, juntament amb les escriptores franceses Maylis de Kerangal i Joy Sorman, en un col·loqui al Goethe-Institut sobre "la literatura com a refugi". És possible que la literatura esdevingui un refugi quan l´angoixa i les dificultats ens fustiguen i, al mateix temps, pugui servir d´estímul per a la recuperació individual i col·lectiva? No és fàcil de respondre. Aquells dies en què coincidírem al festival literari internacional Metropolis Bleu parlàrem sovint del Mediterrani, tan allunyat del riu Sant Llorenç, ran del qual ens havíem conegut. El nostre mar, deia, també és dels immigrants que hi han mort, de tots els que hi ha anat a morir-hi. Llavors afegia: D´aquest mar ens ha arribat tot allò que nomenam civilització: l´astronomia, la filosofia, l´arquitectura, la poesia, el teatre, els números i alguns menjars exquisits. També el monoteisme.
Aquestes paraules d´Erri de Luca m´han portat a la memòria unes altres paraules de Melina Mercouri, la gran actriu grega, dites fa molts d´anys, en aquell temps en què era ministre de cultura del seu país. Fou a Marsella en l´acte de clausura d´unes jornades en què participaren homes i dones procedents dels països que voregen el Mediterrani, aquest mar que uneix les costes que abraça, alhora que les separa en dos universos antagònics: el nord poderós i el sud superpoblat i pobre. Era un manifest que Melina Mercuri llegia en nom de tots els participants: "Les terres que voregen aquest mar han creat al llarg de la història les formes més elevades de cultura i de convivència. D´aquí han sortit déus i profetes, aquí s´han plantejat per la via de la raó els grans problemes que atordeixen la humanitat. D´aquí han sortit formes de convivència i lleis que han marcat els camins dels pobles."
Però també ha estat l´escenari de guerres, de creuades i exterminis ètnics. Erri de Luca diu que per mitjà de les seves proses i dels seus poemes tracta de donar veu als més dèbils, que les històries que conta li han arribat a través de la veu de les dones napolitanes. Són veus que parlen de bombardejos, de fantasmes, de terratrèmols. També les veus callades dels que fugien de la fam i han vingut a morir en el nostre mar. En un poema, diu: "És un mar de negres ofegats / com ho era el Nil dels hebreus acabats de néixer / ofegats per un rei per la mateixa raó que nosaltres: / la por que es multipliquin".
I Europa no fa res per evitar aquest caos.
