El meu amic Arnau Amer va morir dimecres dia dotze, poc després de migdia. Ho va fer de manera discreta com era el seu estil. La discreció, la generositat i la tolerància marcaren els ritmes del seu recorregut sobre el tros de país que li va tocar en sort. Ara ens queda el dolor des del qual escric aquestes línies, el sentiment de la pèrdua, l´ infortuni de saber que se n´ha anat per sempre. La roda del temps seguirà el seu curs i ell ja no hi serà. Naixeran dies nous a llevant i ens quedarem amb la memòria dels dies viscuts en contacte amb un home d´una integritat radical, tant ho era de radical, que no necessitava que es veiés. No necessitava exhibir els seus convenciments ni demostrar res. El definia l´aire que respirava, potser, l´aura que embolcallava els seus gestos, la claror que contenia la seva mirada.
El vaig conèixer fa molts d´anys. Era a l´estiu, a la vila de Selva, el seu poble. Pens ara que devia esser abans de l´any 1970. Era un grup de gent jove que havia llegit una novel·la meva tot just acabada de publicar i volien parlar-ne. Em demanaren que assistís a una reunió mig clandestina en una taverna. Hi havia, a més d´Arnau Amer, Llorenç Massutí, Esperança Ramis i algú altre. Crec que també hi havia el rector de Selva, un altre gran amic, en Francesc Ramis. Parlàrem de literatura. Discutírem com és d´atractiu que, en una obra literària, es faci evident l´entorn social del qual ha sorgit, el temps en què fou escrita, que el text esdevingui la memòria de les convulsions que s´han acarnissat sobre els pobles i la vida dels homes. De com la literatura no conta la història d´una col·lectivitat, però sí en pot ser la seva representació. En la reinvenció de la realitat per mitjà de la imaginació potser descobrirem certs camins que ignoràvem. I això era el que fascinava n´Arnau de la literatura. Però també allò que el fascinava de la vida: les coses que aparentment passen desapercebudes. Ell que fou mestre en l´art de gestionar l´enteniment entre els diversos i legítims punts de mira sovint se servia de les lliçons apreses en la lectura. Els llibres, una de les seves grans passions, l´ ensenyaren a reflexionar sobre quin havia d´esser el seu paper en el drama del temps que hem viscut.
I el seu paper fou el d´un home que creu que l´educació, en el sentit més ample de la paraula, la que prové de la formació professional, de l´estudi, del treball intel·lectual i també dels aprenentatges que procuren el cinema, la música, el teatre, la vella cultura i el rock and roll, arriba a commoure la vida dels pobles i els fa més lliures. Aquesta legítima aspiració a la llibertat defineix el seu estil d´home discret i savi.
I va saber esser lliure, delerós que també ho fos la seva gent, el seu poble. Valent i tenaç combatent per la llibertat, amant de la terra i la seva magnètica bellesa. El fascinaven els paisatges de l´illa: els cingles i les valls de la Serra de Tramuntana, els roquissars abruptes, els penyalars, les marjades i els camins estrets que s´endinsen i es perden en un alzinar, en una pineda. I les platges de pedres i arena, de copinyes que ha arrossegat la mar. I les terres de reguiu i les pastures. L´amor a la terra el portava a estimar les paraules de què ens servim per nomenar-la. Ara sembla que la terra es dilueix en el no-res alhora que les paraules perden el sentit legítim que els correspon. Per això, n´Arnau estimava la poesia i feia festa amb l´obra dels poetes amics. Cercava en cada vers la saviesa antiga de les paraules, els significats que amaguen. Sabia que sovint són objecte de perversió. I es detenia en aquelles que ens són fonamentals: amor, vida, dolor, casa, aigua, silenci, mar, nit, solitud, estrella. No en va necessitar d´altres.
