Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies

Ells no són còmics

Ells no són còmics

D´un temps cap aquí, no hi ha dia que, més tard o més d´hora, algú no m´enviï un acudit a través del whatsapp. Hi ha dies que me n´envien dos o tres. La política i el sexe solen esser els temes més freqüents. Un cop fan befa del senyor Donald Trump, un altre dia del senyor Mariano Rajoy, un altre dia se´n riuen d´un home que té la penga excessiva, d´una dona de pits exuberants i pletòrics, frondosos com les nimfes de Rubens. Sé que qui me´ls envia, aquells acudits, és gent que m´estima i, perquè m´estima , no em vol veure trist. Qui me´ls envia desitja veure´m alegre, que faci una rialla fresca.

He parlat de les nimfes de Rubens i de l´exuberància de la carn. També hauria de parlar de les tres gràcies, de les santes, del desembarcament de Maria de Mèdici a Marsella... Vaig conèixer un clergue que estava convençut que el cel estaria ple de santes grassones, el pitam pletòric, el cos luxuriant. No sé si he de dir que aquell homenet de Déu tenia una idea una mica musulmana del cel. Ramon Llull al Llibre del Gentil i los tres savis fa dir al savi musulmà que al paradís hi haurà rius de llet, d´oli i de mel. No diu res de dones, però crec que podríem entendre que les santes de Rubens també hi seran. Un deliri.

Quan era al·lot, una de les mentides que em digueren fou que "qui em voldria bé em faria plorar, i qui em voldria mal em faria riure". Naturalment, no m´ho vaig creure. I l´experiència m´ha ensenyat que els que m´han fet plorar, o que em volien fer plorar, no cercaven el meu bé. He de dir que han abundat. Ara m´alegra veure que algú pensa en mi tots els dies i m´envia un acudit amb la bona intenció de fer-me riure una mica. Al llarg de la història i de les cultures les rialles han estat sempre un signe de vitalitat, de sàvia nova, de vigor. I riure és sovint una subversió.

És evident que els acudits que m´envien sobre Trump i sobre Rajoy m´ajuden a suportar-los. No, a resignar-me. Si me´n ric d´ells a través de la caricatura que m´ofereix l´acudit, les rialles m´ajuden a creure que no són eterns, a pensar que, malgrat el seu poder, són efímers, que, un dia o l´altre, cauran de potons.

També, aquells acudits m´ajuden a espantar la por. És un aprenentatge que és necessari fer: aprendre a espantar la por a través de les rialles. Si sóc capaç de riure´m d´algú, aquest ha acabat d´espantar-me. Contra la por que provoquen les veritats hermètiques i incommovibles del nostre temps, contra els micro-feixismes, contra les idees totalitàries que encara pul·lulen, contra la misèria mental i la mediocritat. Es tracta d´ activar contra la por el que Umberto Eco anomenava la "guerrilla de la rialla alliberadora", el poder i la força regeneradora del riure. Riure, doncs, és fer la guerrilla.

Si aprenem de mirar Trump -i qui diu Trump pot dir igualment qualsevol altre cap de govern o president: Putin o Rajoy, per exemple-, des de la perspectiva carnavalesca, amb els ulls de la caricatura i la rialla festiva, ens adonarem del seu caire grotesc. I, si sabem veure´ls tan grotescs com són, ens adonarem de com és de contestatària la nostra mirada. I com és de valenta la nostra guerrilla. Però ni Putin, ni Trump, ni Rajoy són còmics per ells mateixos. Si som capaços de riure´ns d´ells no és perquè continguin un bagatge de comicitat, sinó perquè nosaltres som capaços de fabricar, a partir d´ells, la figura grotesca que els representa. Es tracta , doncs, d´una representació: de la creació d´unes imatges que representen la nostra mirada. Una activitat intel·lectual que elabora o subratlla els aspectes risibles del món, que els desxifra i observa. Ells no són còmics, som nosaltres que els imaginam còmics per defensar-nos d´ells, perquè d´altra manera no els suportaríem. Per això ens imaginam que són uns pallassos. Provoquen la rialla, però és una rialla que sorgeix entre llàgrimes.

Compartir el artículo

stats