Els arbres amics

Podem llançar els versos de Virgili en una focatera. Aquells versos de Les Geòrgiques que ens il·lustren de les bondats de la vida del camp i invoquen les divinitats protectores de l'agricultura, l'auxili d'aquells déus que protegien la feina feixuga i difícil que esdevenia el conreu de la terra. N'existeix una traducció deliciosa i lliure de Llorenç Riber. I vull fer referència a un bellíssim fragment dedicat a l'olivera. Hi diu que no necessiten un excés d'atenció, que només que sigui remoguda la terra, un cop que han arrelat, i "beuen aures", la collita d'olives serà esponerosa i abundant. Però fixem-nos en aquesta expressió: "beuen aures". L'aura és un aire suau i benèfic, la brisa que incita a viure i estimula l'abundor del fruit. Ara, la pregunta cau pel seu propi pes: Quines aures ha begut la nostra terra? Quin vent malèfic ha podrit els arbres i els ha portat a una mort lenta, a una agonia que res no pot paralitzar.

Per ordre de la Unió Europea molts d'arbres podrien esser arrencats de la terra i cremats: els ametllers i les oliveres, les pruneres, els tarongers, les llimoneres, els vinyets... La mordala de ferro els arrabassaria de soca a arrel per sempre. Una bactèria -la xylella fastidiosa-, que ja s'ha detectat a França, a Alemanya i a Itàlia ha envaït la nostra illa i s'han trobat a Mallorca nombrosos casos d'arbres fruiters que n'han estat atacats. El protocol que s'ha d'aplicar és duríssim. No existeix un producte químic que pugui combatre aquesta bactèria. Llavors, les ordres europees són terminants: per cada cas detectat, s'han d'arrabassar tots els arbres susceptibles d'esser infestats en un radi de cent metres. Una devastació que podria acabar en poc temps amb milers d'arbres fruiters.

La bactèria arriba per mitjà d'un insecte i ataca els arbres, obstrueix els vasos conductors d'aigua i les fulles tornen grogues i les branques s'assequen perquè els manca la sàvia. Però no es pot aïllar la pesta dels arbres de les altres pestes. Els arbres formen part d'un ecosistema en què també hi és l'home. I, ben segur, la bactèria fastidiosa no pot excloure's del conjunt. En una illa contaminada per la corrupció, l'especulació, l'auto-odi i l'afany de diner fàcil, ja no ens ve d'una bactèria. El problema no és a la part, sinó en el conjunt. Mars, fonts i rius, tot cremarà, crida la Sibil·la cada nit de Nadal.

Sabem que els poetes romàntics idealitzaren tot allò que veien. Josep Ll. Pons i Gallarza, en dedicar un poema a l'olivera, ens conta que ha acudit a seure arran de la soca surenca de l'arbre, i hi ha arribat "trist d'enyorança" disposat a escoltar les "noves del temps d'enrere" i que, a la seva ombra, ha sentit conhort, perquè l'arbre "és amic del qui plora", recés de serenitat . No s'equivocava, en dir que els arbres són els nostres amics. M'agrada, en observar els arbres que pinten els pintors de paisatges, fixar-me en els grops i les ferides dels troncs. Potser són el mirall d'uns altres grops més profunds. Vegeu, per exemple, els arbres d'aquell quadre de Vincent van Gogh conegut amb el títol "Vergers florits d'Arle" i tractau d'aproximar-los, ni que sigui en la imaginació, a la vida del pintor. Al llarg del temps i les cultures, els arbres esdevingueren suport del pensament simbòlic . En els mites, i els contes, i els versos antics apareixen els arbres que fruiten les pomes de la ciència, princeses que s'amaguen amorosament en una taronja, la força generadora de l'arbre de la vida, del tronc d'un arbre en pot renéixer un déu. No m'atrevesc a imaginar el paisatge apocalíptic de l'illa, sense arbres fruiters... sense ametllers, sense oliverars. Una bactèria els deixarà sense vida i haurem d'arrabassar-los per evitar el contagi. Però el problema, no en dubteu, no és la bactèria.

Suscríbete para seguir leyendo