En una breu estada a Barcelona he tingut l´oportunitat de visitar l´exposició sobre Cubisme i guerra, el cristall dins la flama, tot just inaugurada al museu Picasso, al carrer Montcada, just a tocar el barri de la Ribera. La mostra, que reuneix pintures de Juan Gris, Pablo Picasso, Maria Blanchard, Henri Matisse, Fernand Léger, George Braque, Diego Rivera i escultures de Jacob Lipchitz, se centra en la pervivència de la revolució cubista durant la Primera Guerra Mundial. Aquells artistes no ignoraven el drama i l´horror que succeïa a les trinxeres, les bombes i els morts; però pensaren que eren la fotografia i el cinema que havien d´ocupar-se de testimoniar la tragèdia. Les massacres quedaren enregistrades en múltiples imatges que publicaven les revistes i la premsa diària algunes de les quals ara es mostren en iniciar-se l´exposició. Les tenien clavades a la memòria, els artistes que continuaven el seu treball a París, aquelles imatges, mentre la línia de foc del front occidental era a un centenar de kilòmetres; però decidiren que no se servirien de la guerra per al seu art. I mantingueren oberts els camins de l´avantguarda que havien conquistat abans del mes d´agost de 1914.
Potser en el fons la mostra tracta d´analitzar la relació polièdrica de l´artista amb la guerra. Una relació conflictiva tant per a aquells que, perquè són estrangers o perquè els ha passat l´edat d´esser soldat, no se´n van a guerrejar com per a aquells altres que han de partir al front a combatre, i podria esser que en tornassin ferits o mutilats. Braque sí que va anar-hi, i va caure ferit de gravetat, i se´l donà per mort. També podria esser que no tornassin. Havien descobert que, si les coses es miren des de diferents punts de vista -des de totes les perspectives possibles-, la realitat adquireix una nova forma. Llavors, la naturalesa, però a això ja ho sabia Paul Cézanne en omplir les seves teles de pomes, es configura en un seguit de cossos geomètrics: esferes, i cons, i piràmides, i cubs, i cilindres...
Un dels quadres que cridaren de manera especial la meva atenció fou una tela de Diego Rivera que portava aquest títol. Naturaleza muerta. Mallorca, pintat l´estiu anterior a la guerra, després que havia viatjat a l´illa. Tot i que l´obra més coneguda de Rivera són els grans murals del Palacio Nacional de la ciutat de Mèxic, realitzats a començaments dels anys trenta del segle XX per a que servissin a l´educació del poble mexicà: l´epopeia, la història dels pobles pre-hispànics, els mites, les guerres, els efectes perversos de la colonització, la lluita contra el capitalisme, la revolució..., cal conèixer especialment les teles cubistes, moltes d´elles realitzades a París en temps de guerra.
Vaig descobrir aquest caire artístic de Diego Rivera en una visita que vaig fer a la col·lecció de Dolores Olmedo, a la hisenda La Noria, de les darreries del segle XVI, situada al sud de la ciutat de Mèxic, fa alguns anys, convertida en museu. Dolores fou una dona de bandera, podríem dir, i de la qual es conten històries i llegendes. Aquella hisenda, m´explicava un amic mexicà que m´acompanyà a visitar-la, era el quarter general des d´on s´organitzava el comerç de distribució i venda de la cocaïna. Em deien que davant el portal de l´actual museu hi va morir, ferit de bala, un home perseguit per la policia que treballava al servei de Dolores. Acudí a la hisenda a cercar refugi, però no li obriren les portes. Dolores no protegia els traficants. Sobretot, si la policia els perseguia. Amb els diners que guanyà amb el comerç de la droga protegí els artistes. Sobretot, Diego Rivera i Frida Kahlo, dels quals arreplegà una bona col·lecció d´obres que ara pot veure´s al museu.
Als jardins de la hisenda vaig descobrir uns cans -n´hi havia molts que corrien per la gespa, entre els arbres-, que pareixien porcells. De tot d´una hauria dit que eren porcs magres, però són d´una raça pre-hispànica de cans molt coneguda -els xoloitzcuinties-, que cal preservar.
